La justícia, des de fa temps, no ha deixat d’esgarrifar la ciutadania amb processos i sentències que mai no podrem pair. Podem parlar del cas Alsasua, d’acusacions contra polítics que els tribunals d’altres Estats europeus neguen, de delictes d’odi inversemblants. Se’n poden posar milers d’exemples. En aquests casos, la política és l’encarregada d’escalfar els ànims per tal de fer creure a la gent que, efectivament, hi ha motius per condemnar a 375 anys vuit joves per una baralla en un bar. O per convèncer que un nas de pallasso o una samarreta groga poden desprendre odi. O que l’1 d’octubre hi va haver violència per part dels qui defensaven les urnes. La sentència del cas protagonitzat per la Manada, però, ens ha tocat a totes. Les reaccions espontànies arreu de l’Estat, l’escandalització dels mitjans internacionals i el parer dels magistrats han agitat tothom. I han evidenciat allò que, quan la justícia no funciona, un dia, ens pot tocar a qualsevol de nosaltres. També als qui celebren que la justícia actue de manera parcial sempre que satisfaça unes determinades conviccions polítiques.
Malauradament, la sentència és l’enèsima mostra que no hem avançat tal com molta gent es pot pensar. Les paraules de l’escrit judicial reflecteixen un masclisme latent, una actitud alliçonadora contra qui no ha pogut demostrar que no ha estat violada. Malgrat que els autors siguen reincidents. Malgrat evidències massa cruels per assumir que no han estat catalogades com a violació.
L’Audiència de Pamplona ha determinat que no hi ha violació en un cas en què la víctima, “enfront d’una situació en què sent que la seua vida corre perill”, va optar per adoptar una actitud “de passivitat, ja siga amb rigidesa o relaxació per evitar danys majors i aconseguir que conclogueren com abans millor” els fets fatídics que ocorregueren en un portal durant els Sanfermines.
Per tant, tal com diu la mateixa sentència, tot va estar condicionat per “la impossibilitat de la denunciant d’exercir resistència davant el temor” a una conseqüència encara més violenta, més humiliant, més insultant. Què pretenia, el jutge? Condemnar per violació cinc persones només en el cas que la víctima s’haguera resistit, malgrat la dificultat, i haver estat colpejada, més violentament sotmesa i, possiblement, assassinada? Quan es considera, a Espanya, que una dona ha estat violada? Només si les condemnes són elevades perquè hi ha hagut un assassinat?
La sentència és terrífica. Tant que diaris com el Frankfurter Allgemeine, el més influent d’Alemanya, no s’han estat de destacar la cultura masclista que continua vigent a l’Estat espanyol. Le Monde parlava de “còlera” pel veredicte i destaca la normalitat amb què es practiquen agressions sexuals durant les festivitats a l’Estat. Fins i tot The New York Times s’ha fet ressò a l’altra banda de l’Atlàntic. Poques vegades un cas havia despertat tant de rebombori i tanta indignació.
Cal, també, fer-se altres preguntes retòriques. Per què dos dels cinc condemnats, un d’ells guàrdia civil i l’altre militar, mantindran els seus sous malgrat haver estat condemnats per un fet tan poc exemplar? Per què una presumpta agressió a un guàrdia civil fora de servei a Alsasua pot constituir terrorisme i una “agressió sexual” d’un altre agent, també fora de servei, no posa en perill la seua continuïtat al cos? La resposta és tan insultant com evident.
