Dijous passat, Alacant va viure una de les jornades polítiques més tristes de la seua història recent. La regidora no adscrita Nerea Belmonte, ex de Podem, va donar l’alcaldia al popular Luis Barcala, i va evitar una reedició del tripartit d’esquerres que, deslliurat de l’exalcalde Gabriel Echávarri, podria haver recuperat part del temps perdut i donar possibilitats a l’esquerra de sobreviure a les eleccions de 2019.
No ha estat així. I el fracàs és evident. Alacant, una ciutat sobredimensionada pels casos de corrupció estructural protagonitzats des de l’Ajuntament durant les dues dècades en què va governar el PP, torna a tenir la dreta al capdavant del consistori. Els qui han perdut l’alcaldia s’autoproclamen víctimes i situen les responsabilitats en Nerea Belmonte. Però cal anar al fons de la qüestió per esbrinar el perquè d’aquesta tragèdia.
Des del primer dia del tripartit, el PSPV no ha demostrat haver-se deslligat dels interessos particulars que l’han fet fracassar a Alacant durant les darreres dues dècades. Les relacions, bé que dissimulades, amb Enrique Ortiz, eren evidents. L’estructura dissenyada a Alacant per l’empresari no ha estat malmesa i totes les promeses electorals dels socialistes han estat incomplides. Un fet que li ha generat baralles amb els seus socis de govern, que no s’han estat de denunciar la inoperància i les mentides d’Echávarri.
Hi ha, encara, qüestions més de fons. L’ara exalcalde d’Alacant és delfí del capitost del socialisme local des de fa ja més de vint anys, l’exsenador Ángel Franco. Amb un control ferri de les assemblees del partit, Franco ha aconseguit sempre que els líders sortints del socialisme alacantí foren del seu gust i estigueren al seu servei. Una dinàmica que ha conduït el PSPV de la ciutat a la insignificança. Cal recordar que, malgrat assolir l’alcaldia, el 2015 el PSPV va traure el pitjor resultat electoral de la seua història. El que sobta, però, és que des de Blanqueries, on hi ha la seu central del partit, mai no s’haja frenat aquest modus operandi que ha dipositat una catifa roja al PP durant les últimes dècades i que ha condemnat l’esquerra local una vegada més.
Alacant és una ciutat que ha estat injusta amb la seua història. Va ser l’últim nucli conquerit per l’exèrcit franquista en la Guerra d’Espanya. És la ciutat on Enric Valor va expandir la flama identitària reprimida per la dictadura. Allà on el català ha estat profundament perseguit. Les elits van aconseguir gran part del seu objectiu: fer creure a molts dels ciutadans que la llengua pròpia els era aliena. Aquesta ha estat la tasca que ha seguit la dreta al llarg de la història. La mateixa dreta que, ara, torna a governar. La de l’expresident de les Corts Valencianes, Julio de España, que es vanagloriava de no emprar el català en la institució que representava. Ara, la seua filla serà regidora del govern local. La mateixa dreta que durant el franquisme va intentar traslladar la ciutat a l’òrbita de Múrcia, Albacete o Almeria, divorciant-la del seu propi país. La desfeta de l’esquerra ha permès que els hereus d’aquesta política tornen a governar. Per primera vegada, Alacant tenia l’oportunitat de reconciliar-se amb la seua identitat. En aquesta direcció treballaven des de les regidories de Cultura o Memòria Històrica. Els col·lectius de base continuaran, sens dubte, amb aquesta tasca de resistència cultural.
El nomenament del popular Luis Barcala com a nou alcalde és el cúmul d’un fracàs estrepitós que, com tot fracàs, no ha estat improvisat. Ara, toca autocrítica i depuració al si del socialisme alacantí. Sense excuses.
