Catalunya, Alsasua, Valtònyc...

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dijous passat, per segona vegada, el jutge Pablo Llarena va impedir la investidura de Jordi Sànchez i, per tant, el nomenament del 131è president de la Generalitat de Catalunya. L’independentisme havia tornat al pla b, confiat que la resolució de l’ONU que instava el jutge a garantir els drets polítics del diputat podria canviar el criteri del magistrat del Suprem. No ha estat així. La justícia espanyola s’ha agafat al caràcter no vinculant de la resolució, malgrat que l’ha emès l’organisme més rellevant del món. Tot això quan, des del cor d’Europa, diversos càrrecs polítics, amb declaracions i, sobretot, amb decisions, qüestionen els mètodes que la justícia espanyola està desplegant sobre el conflicte català. Mentrestant, el clam europeu per una solució dialogada al conflicte, especialment reflectit en la premsa internacional, és cada cop més evident. L’Estat espanyol, però, va a la seua. Fidel al seu estil unilateral, opta per la via judicial quan tothom aconsella un canvi d’estratègia.

La decisió va obligar Roger Torrent a desconvocar el ple del divendres. Una decisió que va anar acompanyada de la intenció de proposar una querella des del Parlament contra el jutge. La vulneració de drets per part de la institució judicial ara és estudiada. Per primera vegada, l’actitud del magistrat tindrà una resposta legal des d’una institució catalana.

La situació, evidentment, és greu. I la resposta ha d’estar a l’altura. Abans del 22 de maig, els diputats hauran d’haver format govern a Catalunya si no volen repetir eleccions. Sobta haver arribat a aquesta situació a còpia d’impediments judicials, amb diputats presos i exiliats i amb un procés tribunal més que discutit, quan no denunciat, dins l’Estat i a fora per part de la gran majoria dels penalistes que han estudiat el cas. Amb tots aquests factors, el mínim que es pot fer contra el Suprem és estudiar si el seu treball ha estat tacat de prevaricació.

Aquesta onada repressiva alarmant, però, afecta més territoris arreu de l’Estat. Dilluns dia 16 d’abril s’inicia el judici contra els vuit processats per l’anomenat cas Alsasua, al qual dediquem portada en aquesta edició d’EL TEMPS. Lluny del que s’esperava, la fi de l’activitat armada d’ETA no ha servit perquè, des de les institucions judicials de l’Estat, miren d’adequar les lleis al context actual i assolir, tal com s’espera, la convivència òptima possible. Des de fa més de 500 dies, tres dels vuit encausats resten en presó provisional en tres centres distints de Madrid. Abans, entre novembre i desembre de 2016, hi va haver quatre presos més. Tots ells s’enfronten ara a una suma de 375 anys de presó, dividits entre penes que van des dels 62 anys i mig demanats per a un d’ells fins als 12,5 per a una altra. Per als altres sis, la fiscalia demana 50 anys d’encarcerament. Tot per una baralla que va tenir, com a màxima conseqüència, la fractura d’un turmell. Però estan acusats d’agressions i amenaces terroristes.

Lluny de demanar impunitat, Alsasua vol un judici just. Perquè no hi ha justícia sense proporcionalitat. El que més preocupa de tot és la deriva judicial de l’Estat, que sembla interessada a mantenir la tensió i deteriorar la convivència. Catalunya, Alsasua o el cas de Valtònyc, que ingressarà en presó aviat, en són els exemples més clars. L’Estat, tal com ha anat demostrant, es troba còmode dins d’aquest escenari d’angoixa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps