La llenga de Valtònyc

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Perquè vaig estar prop de ser empresonat per escriure el que pensava que vaig acostar-me a Josep Miquel Arenas, Valtònyc. Només té vint-i-quatre anys però em parlà calmós com parlen els venerables savis de tostemps, vell profeta que rep vida i s’alimenta de les amors del cel. O el que és el mateix, que s’explica amb els antics ideals dels avis que van fer la darrera guerra, els meus, els que se suposava que eren els vostres, cloves buides, caragirats, comediants i acovardits tots, els ideals de la dignitat humana postrada, extraviada, els que un dia vau sentir a dir que existien, que bateguen i fan rodar el món. I tant que sí. I tant que hi ha un dret indefugible a la llibertat de pensar i no l’heu volgut creure, o el dret de dir públicament que no, de proclamar als quatre vents el sentit urgent de la discrepància, de la dissidència ferma que cou, que crema i il·lumina com la brasa en la llar.

I, és clar, emprant només paraules irades que sempre seran de ràbia i que precisament per això ens trasbalsen i ens interroguen. No tindrem nits en pau mentre ens faci tanta vergonya pensar-hi. Valtònyc és un bell raper que serà empresonat tres anys i mig per escopir damunt la closca pelada dels cretins, damunt de reis i de polítics que només són temuts perquè ja no poden ser respectats. Valtònyc treballa venent fruita a Mallorca, la neteja i la pesa, es lleva d’hora com el forner, i és comunista i federal a diferència de molts que l’hem abraçat amb el cor encongit perquè el seu empresonament ens encadena amb els nostres pitjors malsons.

L’hem abraçat perquè la seva energia moral voldríem que fos la nostra, el seu entusiasme vital el nostre, perquè sempre envejarem la dignitat existencial, principesca, la del gat del carrer que podrem matar però que mai vindrà a llepar-nos els peus, la de l’anacoreta que no trencarà el silenci i ens evita i s’allunya, la del captaire que s’aparta de la nostra ferum satisfeta i discrepa en solitud. Sí, sempre envejarem el poderós clamor del malcontent que xiscla sota el xàfec i mai no calla, tot freixura palpitant. Les cançons de Valtònyc són a la xarxa per sempre i tranquil·les aniran per la ventada com l’au dels temporals.

El raper no només s’encara amb reis i polítics perquè creu que cal defensar la societat dels seus enemics, també té pensat anar a la garjola sense voler escoltar els que li recomanen que fugi ben de pressa a l’estranger. Si la presó fou creada per vigilar i castigar, per agenollar i destruir la voluntat dels discrepants fins a asclar-la i amansir-la indefinidament fins a la docilitat, per escarmentar-los fins a la possessió del cos, Valtònyc creu que, ben al contrari, pot contravenir aquest destí només amb poderosa determinació, amb envejable fortalesa d’ànim individual.

Pensa com Michel Foucault que la guerra no és anterior al dret que empresona ni tampoc no s’oposa al dret que empresona. Perquè, de fet, el dret és, en realitat, una manera com una altra de fer la guerra com poden constatar tots els presos polítics d’avui i de sempre. I per aquest camí que el duu fins a la presó, per aquesta nova vivència que l’espera com una mossegada ferotge, el raper malcontent vol demostrar que el redreçament penitenciari és un absurd i una quimera cega, perquè només l’home es construeix a ell mateix des de la consciència, des de la voluntat de saber i de créixer, des de la irrenunciable naturalesa humana, feta de dignitat, de llibertat. Vaig parlar amb Valtònyc fa uns dies i he escoltat les seves cançons de protesta política sense atrevir-me a jutjar abans de saber. És la ràbia d’un jove que pensa per ell mateix, que denuncia aquesta societat satisfeta i cruel que s’imagina que és lliure i estupenda.

A l’edat mitjana, durant la nostra guerra civil del segle quinzè, quan la Generalitat i el rei En Joan II s’enfrontaven als camps de batalla pel poder de la nació, també es va viure una controvèrsia sobre la llibertat d’expressió. El governador de Catalunya, alarmat per les ferotges crítiques del populatxo, de la púrria, contra el sanguinari monarca, va consultar els diputats de la Generalitat, els consellers del Consell de Cent sobre la conveniència d’un càstig exemplar, edificant. La sentència va ser aquesta, que els catalans sempre “havien haüda la llenga en fancha alou de parlar de llurs reis e senyors e havien acostumat maldir d’aquells”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves