Un àtic, Fedre en aquest cas, tot fent un somriure en Eupalinos o l’arquitecte de Paul Valéry, afirma que, a força de construir, arriba a la impressió que ell mateix s’ha construït. I Sòcrates li replica, li demana, si construir-se a un mateix i conèixer-se a un mateix són dos actes o un de sol. És una pregunta tan important com vella. Concerneix la identitat. Així, els barcelonins bastim Barcelona i Barcelona ens basteix? Què busquem en la construcció i conservació de la particular bellesa de Barcelona? Val a dir que Stendhal assegurava que la bellesa és una promesa de felicitat, com també la construcció d’una ciutat, d’una casa o d’una escala proveïdes de bellesa és un compromís entre eficàcia tècnica i elevació ètica i emocional, entre seny i plaer. No cal dir que l’arquitectura, comparada amb el profit que fan mig bol d’arròs o una vacuna contra la malària, sembla ben poca cosa; consumeix una gran quantitat de recursos i els seus resultats en matèria de felicitat són incerts o simplement indemostrables. Alain de Botton recorda en TheArchitecture of Happiness que les més belles ciutats, les més extraordinàries cases han allotjat sense remei innombrables tirans i assassins, tota classe de sàdics i d’esnobs. Personatges esgarrifosament indiferents davant la contradicció entre les qualitats de la bellesa que els envoltava i les seves vides rebutjables. L’arquitectura, com tota mena d’art, no és sinó un suggeriment, una invitació. Res no es pot imposar ni té capacitats taumatúrgiques ni edificants. L’única possibilitat edificant, tot i que és petita, ve precisament de l’experiència subjectiva de la ciutat. No tothom se sent interpel·lat ni qüestionat per l’encant d’un mur de maons que el temps ha rascat ni per la gràcia del revolt d’una barana que porta fins al primer pis d’una casa.
L’aglomeració urbana esdevé un indret de solidaritats múltiples i de topades franques, on la gent es pot promoure socialment o es pot excloure, per descomptat. Però la ciutat és trànsit, moviment, experiència de la contingència, dinàmica, especialment econòmica. La ciutat busca el guany i la comptabilitat i per això aspira permanentment a la pau i a la seguretat, es veu ella mateixa com un àmbit de llibertat. És l’expressió alemanya, Stadtluft macht frei: l’aire de la ciutat et fa lliure. Per a Martin Heidegger, en el text anomenat Construir, habitar, pensar, l’estudi de l’antiga llengua gòtica fa més entenedor el sentit del que estem buscant. La paraula pau (Friede) significa el que és lliure, das Frye, i fry vol dir ‘preservat de perjudici o amenaça’, és a dir, preservat, que se’n té cura. Freien (alliberar) vol dir pròpiament tenir cura. I si la cura és autèntica és un fet positiu, i s’esdevé quan allotgem alguna cosa en la seva essència, quan, en correspondència amb la paraula, l’envoltem d’una protecció. La paraula com una funda. Els àmbits de trànsit determinen l’ésser de la ciutat. I no cal saber d’arquitectura ni de tècnica sinó, com aconsellava Heidegger, tan sols saber el que són les coses, Barcelona en aquest cas, promesa de tranquil·litat que reconforta a l’aixopluc. Saber quina és la seva singularitat. La vella dignitat coneguda com a Cap i Casal, en aquell temps medieval dels orígens que ser comte de Barcelona era el mateix que ser un sobirà, un rei. Senyor d’un món.
Per aconseguir la seguretat i el seny de la llibertat, en època de l’emperador August, entre els anys 10 i 15 abans de Crist, acabades les guerres càntabres, els homes de les legions IV Macedònica, VI Victoriosa i X Gèmina, van fundar la colònia de Cæsar Augusta, Saragossa, van refer la via augusta que passava pel que avui és el carrer de la Llibreteria, van construir a Martorell el que ara es coneix com a Pont del Diable i van bastir les muralles de Bàrcino sota la direcció del duumvirGai Celi Atisi, el primer batlle del qual es té notícia. Una inscripció sobre gres de Montjuïc trobada en un solar del carrer d’Avinyó ho proclama: “Gai Celi, fill d’Atisi, duumvir quinquennal, es va encarregar de construir les muralles, les torres i les portes”. Encara van ser més importants al segle IV, inspirades en la primera fase de la muralla aureliana de Roma, per protegir l’urbs de les bandes francogermàniques durant el temps del cèsar Gal·liè. La primera gran experiència vertical de les ciutats abans no es bastís Manhattan.
