La balada de les presons de l’estiu de 2018

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Estiu de 1968. Als carrers de París encara hi ha ressons de la revolta estudiantil de maig en contra de l’imperialisme, el capitalisme i la guerra del Vietnam. Un any abans s’havia produït el martirologi de Guevara a Bolívia i Mao havia iniciat la revolució popular a Xina. A Europa, la crisi econòmica fa empitjorar les condicions laborals i de drets. Els obrers francesos se sumen a les protestes i paralitzen el país amb una vaga general impecable. A uns 1.000 quilòmetres, a Praga, el gabinet d’Alexander Dubcek fa mesos que assaja l’enlairament del satèl·lit txecoslovac de l’òrbita soviètica i el comunisme fals propugnat per Stalin i els hereus. Aquella primavera, la de Praga, culminarà l’agost amb la invasió de l’URSS amb prop de 200.000 soldats i 2.000 tancs.

Mentrestant, a Espanya, el dictador Franco gaudeix d’una immillorable salut política. Des de l’exterior ningú no el qüestiona i qui ho fa des de dins acaba a la garjola. De fet, Espanya és una immensa presó, tant se val si reixes endins o cap enfora. I és aquell estiu del 1968, entre vapors inútils de revolta exterior, quan el poeta Agustín García Calvo escriu “La balada de las prisiones”. És un poema senzill, profund, d’una gran qualitat en la denúncia. Més tard, aquella veu inigualable i imperfecta de Chicho Sánchez Ferlosio el convertirà en un himne de molts per a pocs. 

“En la trena lo tienen aún / a Jaime la prenda / de la buena compañía, / en chirona está Paco Gil / que así se sonreía, / y Miguel, en Carabanchel, en Las Ventas, las tres Marías”.

I més avant diu:

“No están ni por fu, ni por fa, / ni culpa, ni causa, / ni pasión, ni ideología”.

Basta, de fet, no encaixar en el motle i pensar, ser i comportar-se diferent. La justícia sol tenir un afany monolític i molt conservador pel moment i el sistema on roda. El magnífic sindicalista Marcelino Camacho i els seus companys del procés 1001 no van ser jutjats i empresonats estrictament per comunistes, sinó per la coherència amb les idees que els portà a dirigir i implantar Comissions Obreres. Va ser el 1973 i, tres anys abans, hi hagué el procés de Burgos, un judici sumaríssim a 16 membres d’ETA, en la facció més política. Intel·lectuals bascos en favor de la independència d’Euskal Herria, a qui es va jutjat precisament per això i per fer públiques les idees i no per una violència inventada (els sona?) amb la mort de tres persones, un fet que mai no es pogué provar.

Si Junqueras, Forn, Cuixart, Sánchez, Turull, Romeva, Forcadell, Bassa, Rull i, a Alemanya, Puigdemont, són a la presó no és perquè vulguen la independència de Catalunya, sinó perquè han fet un pas enllà de coherència amb aquella idea. Podrien haver fet les proclames al saló de casa calculant sense efectes els riscos de ser conseqüents. El mateix que Marcelino Camacho o Mario Onaindia. Ningú no els demanava exposar-se, abandonar la placidesa nutritiva de les bones idees en soledat. No hi ha pitjor delicte de consciència que el de la quietud.

Ens acostem, per tant, a una nova “balada de les presons” de l’estiu de 2018. Poc o res han canviat certes coses. El sistema, qualsevol, és repressor per pur instint de supervivència. No hi ha espècie més darwiniana que un jutge. “Los jueces como es natural / se van a La Toja / o si no a Fuenterrabía”. O a Das, a esquiar amb els fills. Com abans era l’hípica, la pesca a bord de l’Azor o la cacera. “Su permiso irá a disfrutar / el blanco policía”, diu García Calvo qui sap si profetitzant els extres de 500€ als agents destacats a Catalunya i amb hotels pagats pel Govern de Múrcia. “La justicia descansa al sol / pero no muere todavía”. Un tuit de poeta que avui potser seria delicte d’odi amb drets de pensió completa a Alcalá Meco o Estremera.

Però el més greu, 50 anys després, és la manca de solidaritat ciutadana i intel·lectual. No va passar el mateix en els processos 1001 i de Burgos, on els suports als empresonats foren ingents. En el cas català, poc o res s’ha sentit des d’Espanya o Europa en defensa de les seues idees per molt que no siguen compartides. No és una qüestió d’identificacions, sinó de drets elementals. El silenci de l’esquerra espanyola fa bullir l’oïda. També la burla diària dels diaris madrilenys recorda tots aquells fulls parroquials de fa temps. I la connivència, quan no el suport entusiasta, de gran part de la classe política espanyola a la reintroducció del delicte de pensament en poc o res difereix del 1968, el 1970 o el 1973. 

“Porque llamar amor a ley / y ley a la fuerza / y verdad a la mentira, / y por eso el sol sabe a hiel / y el pan a cobardía, / y los libros a muerto y / a sin sal la sabiduría”. El poema de García Calvo sura amb una inquietant vigència.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.