Vivim immersos en un debat crispat i totalment estèril sobre una hipotètica investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat. A les xarxes socials, un bon grapat d’usuaris exaltats reclamen a Roger Torrent que convoqui la sessió que ha de ratificar-lo en el càrrec i, mentrestant, apareix algun manifest que exigeix el mateix. Sembla, doncs, que sigui Torrent el que no ho permet perquè no li dóna la gana, arrossegat per una covardia personal insuperable. Diputats i portaveus de Junts per Catalunya contribueixen a alimentar aquesta idea manifestant en declaracions i piulades que el seu candidat és Puigdemont –categoria que ningú li nega dins l’independentisme si no fos per impediments exògens-, la qual cosa ja va ser el seu leit motiv de campanya.
Anant una mica més enllà, dimarts a la nit, el vicepresident primer de la cambra, Josep Costa, aportava la següent informació a través del seu compte de Twitter: “Sense ànims de polèmica, em veig en la necessitat de fer un aclariment: La mesa del Parlament no té cap poder de decisió sobre la convocatòria d’un ple d’investidura. És potestat exclusiva del president”. No és pas que sigui incorrecta, tal afirmació. Allò rellevant és que ningú havia demanat als membres de la mesa que convoquessin el ple d’investidura saltant-se el president. Per tant, el que entenc que volia deixar entreveure era que Torrent estava posant entrebancs a una sessió parlamentària que els membres de la mesa de Junts per Catalunya convocarien de bon grat.
Això és la projecció pública de tot l’afer. Ara bé, podem baixar a la realitat dels fets i aquesta ens diu que Junts per Catalunya ara mateix no proposa Puigdemont com a candidat a la investidura. Els arguments que circulen pels passadissos del Parlament són que això podria ser nociu per a l’estratègia de defensa del president de la Generalitat, o bé que el candidat formalment encara és Jordi Turull o, fins i tot, que és millor seguir explorant la via de Jordi Sánchez perquè sembla que hi ha alguna escletxa legal.
Sigui pel que sigui, Puigdemont no és el candidat que tenen ara mateix sobre la taula i, si el discurs cara enfora no fos un altre, em semblaria molt raonable. M’ho semblaria perquè una investidura de Puigdemont en les circumstàncies actuals pot comportar seriosos desavantatges que cal tenir en compte. Per exemple, qui defensa aquesta investidura pot voler dir que pretén acompanyar-ho d’un escenari de resistència massiva que faci que l’Estat deixi d’imperar sobre Catalunya i que permeti que un govern designat a través de la desobediència prengui el control de les institucions i del territori. Si s’explicités així ho entendria perfectament, sempre i quan se’ns sabés argumentar per què el mateix candidat no va veure-ho possible el dia 10 d’octubre, ni el 27 d’aquell mateix mes. No em sembla que l’escenari d’ara sigui millor que el d’aleshores si es tracta de fer una gesta d’aquesta mena.
Una altra versió de la investidura de Puigdemont seria aquella estrictament simbòlica, com a reafirmació de la voluntat democràtica. Aleshores, el que cal valorar és si val la pena posar en risc més persones per un gest que durarà pocs minuts i no tindrà cap avantatge palpable a part de donar-nos la raó. Per tant, el lema “investiu Puigdemont” pot voler dir dues coses molt diferents, fins i tot contradictòries entre si, i tant l’una com l’altra poden tenir més costos que beneficis. Per això s’entén que Junts per Catalunya no ho proposi de manera seriosa.
El més lògic, si s’alimenta un relat sobre una imminent investidura de Puigdemont, seria que aquest s’acompanyés amb accions d’execució immediata. Si es produeix un decalatge hauríem de reflexionar si es deu a algun tipus de disfunció que no permet coordinar el llenguatge amb les accions, o bé si es correspon a una cortina de fum que busca que algú altre pagui el preu d’una campanya basada en un lema que no es podia fer realitat d’un dia per l’altre.
