«Y en eso se fue Fidel»

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La mort de Fidel Castro tanca una llarguíssima etapa política que el líder cubà va marcar amb una empremta profunda. Com sol passar en les trajectòries més dilatades de poder, no hi ha només un Castro ni se’n pot fer una síntesi superficial. Hi ha el Castro de la revolució, de Sierra Maestra, el que va posar fi a la dictadura de Fulgencio Batista, i també el que es va abraçar al comunisme de manera entusiasta quan els Estats Units van instigar el desembarcament de Bahía Cochinos, el que va acollir els míssils soviètics que van mantenir el món en suspens, el que va propiciar avanços socials impensables en alguns altres països de l’entorn, el que ha mantingut la societat cubana en un règim feroçment repressor de la discrepància i el que ha allargat un sistema de control polític total anys després de la descomposició de la Unió Soviètica. La Cuba dels darrers anys ha buscat desesperadament suport polític i econòmic exterior a Veneçuela o a Xina i al final ha hagut de resignar-se a restablir les relacions amb els Estats Units. En qualsevol cas, cal reconèixer l’aposta per l’ensenyament –l’analfabetisme gairebé ha desaparegut– i la universalització de la sanitat, amb metges de renom.

L’anàlisi de la figura històrica de Fidel Castro no és fàcil entre nosaltres. Durant quatre dècades la dictadura franquista va estigmatitzar “el comunisme” i l’oposició es va articular sobre referències que passaven per la Cuba de Castro i pel Xile de Salvador Allende. Quan el colp d’Estat va fulminar el Govern d’Allende, molta gent va arribar a la conclusió que “la via xilena”, l’accés democràtic de les esquerres llatinoamericanes al poder, no garantia l’èxit que havia aconseguit “la via cubana”. Aquelles esquerres van anar canviant de conviccions i estratègies quan la mort del general Franco va permetre mirar-se la realitat sense maximalismes. Quan va quedar clar què hi havia darrere del Mur de Berlín. Però la fascinació per ell s’ha mantingut. Com ha quedat ben clar en les reaccions que s’han encadenat arran de la seua desaparició.

Però, més enllà, de valoracions que difícilment poden deixar de ser apassionades o decantades, la mort de Fidel Castro obri un altre debat de present: què passarà amb la Cuba postcastrista. Com obrir el règim i establir les bases d’una democràcia representativa, i participativa, sense perdre els avantatges adquirits i sense sucumbir de nou als pitjors efectes de la dependència dels Estats Units. I no només això. També l’esquerra llatinoamericana, en evolució necessària després del fiasco del model Chavez, ha de reflexionar. Quina esquerra cal en aquell continent per assegurar de debò el progrés social i econòmic? La desaparició del líder cubà ha de servir per definir models lluny del populisme, del personalisme i de l’autoritarisme.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps