El president del Govern d’Espanya s’ha passat setmanes dient que vol un candidat a la investidura com a president de la Generalitat “que estigui net”, com un nadó acabat de rentar, que fan tan bona oloreta, o com una nimfa acabada de sortir de les aigües transparents del riu, que no sabem quina olor fa, més que res perquè les nimfes no existeixen. Tal vegada el candidat límpid que Rajoy exigeix sigui també imaginari, i per aquest motiu ell, el seu Govern i els jutges que els fan la feina (bruta) van descartant candidats com qui esfulla pètals d’una margarida. Aquest no, aquest tampoc, aquest encara menys. En el moment d’escriure aquest article encara no se sap si ha prosperat o no la investidura de Jordi Turull, ni quins designis li té reservats el jutge Llarena, però ara em volia fixar un moment en aquesta exigència de pulcritud de la qual ara el PP fa bandera amb relació a la qüestió catalana.
Partim de l’obvietat que Mariano Rajoy és el cèlebre M. Rajoy que apareix consignat als anomenats papers de Bárcenas com a perceptor de sobresous en negre. N’hem fet molta broma, d’això, però en realitat no es tracta de cap conya marinera: si la justícia té algun interés a actuar en el finançament il·legal del PP, amb aquesta sola i succinta anotació de l’extresorer del partit té una prova fefaent i més que suficient per concloure que l’home que ocupa de fa sis anys la presidència del Govern d’Espanya està legalment incapacitat per exercir aquest càrrec, perquè és un delinqüent. Ara com ara presumpte delinqüent, ens afanyem a aclarir-ho, però d’una presumpció que s’intueix precària si jutgem per les evidències que l’acompanyen. M. Rajoy és també, ara com ara, l’únic mandatari en actiu de la UE que ha hagut de comparèixer davant d’un tribunal citat per un cas de corrupció. És cert que ho va fer en qualitat de testimoni, però no és menys cert que hi va oposar tanta resistència com li va ser possible. I que quan finalment ho va fer, va exhibir una displicència, una irritació i fins i tot una falta de consideració per les preguntes que se li feien i per qui les feia que contrastaven ben vivament amb les seves cremades declaracions sobre la col·laboració amb la justícia. Sort (és un dir) que va comptar amb els serveis de majordomia del president del tribunal, que interrompia els interrogatoris sense cap contemplació cada vegada que li semblava que començaven a arribar massa lluny.
D’altra banda, aquests mateixos dies, la vicepresidenta Soraya Demolition Woman Sáenz de Santamaría ha presumit del fet que el seu Govern ha destituït fins a 254 alts càrrecs de la Generalitat en els mesos que duu d’aplicació del 155, 240 més (va voler precisar) que els que havien estipulat amb Cs en el seu acord sobre aquest article de la Constitució que els diversos poders de l’Estat espanyol han tingut a bé d’interpretar com els ha vingut de gust. Ho va fer en el transcurs d’una picabaralla parlamentària amb Albert Rivera sobre qui és més fulminant amb el separatisme català, si els del partit blau o els del taronja, una competició barroera i antidemocràtica (consisteix en la persecució per tots els mitjans d’una idea política) que ens haurem d’acostumar a veure com es dirimeix davant dels nostres ulls astorats, perquè han arribat a la conclusió que aquí és on es juguen els vots del 47% de l’electorat espanyol (segons el baròmetre del CIS) que tant pot votar PP com Cs, dues forces d’extrema dreta que els mitjans insisteixen a qualificar de centredreta. Aquest zel en la destitució de persones que no han tingut cap mena de conducta delictiva obeeix, en paraules de la mateixa vicepresidenta, a “la demolició de les estructures d’Estat” que segons ella havia creat el Govern de Carles Puigdemont, tot i que curiosament els discursos del nacionalisme espanyol i d’una part de l’independentisme coincideixen a remarcar que aquestes estructures no varen existir mai. Sigui com sigui, d’això, i de la “decapitació” de l’independentisme que la mateixa Soraya va exhibir orgullosa durant la campanya electoral del 21-D, se’n diu saltar-se la separació de poders que ha de fonamentar un Estat de dret digne d’aquest nom. En altres paraules, se’n diu joc brut. Extremadament brut en una democràcia.
Aquests que juguen tan brut en la corrupció i l’autoritarisme, doncs, són els que després exigeixen que els seus adversaris (ells els consideren enemics) siguin nets com una patena. Desempallegar-nos-en no depèn tan sols de nosaltres, perquè ja hem apuntat que seguim formant part dels censos electorals del Regne d’Espanya, però també depèn de nosaltres. I les eleccions autonòmiques de l’any que ve, al País Valencià i a les Balears, són la primera oportunitat que tindrem per començar a fer-ho. No podem fallar.
