Valtonyc vs l'Estat podrit

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’aberrant condemna del raper mallorquí Valtonyc (aberrant per a l’estat de dret i per a la noció més elemental de democràcia), per l’Audiència Nacional i ratificada pel Tribunal Suprem, a tres anys i mig de presó per les lletres d’unes cançons que, segons els magistrats, constitueixen delictes d’injúries contra la Corona i enaltiment del terrorisme, ha emès un senyal d’alerta que, aquesta vegada, sembla que ha arribat
a més orelles que altres casos recents de persecució de les llibertats civils a Espanya. Davant dels empresonaments igualment vergonyosos i alarmants dels membres del Govern de la Generalitat de Catalunya i dels Jordis, empresonaments preventius sense ança i sense judici, alguns han fet el sord o han intentat contemporitzar-hi. Han rebut per independentistes, però com que jo no sóc independentista, etcètera, com en el citadíssim poema atribuït a Bertolt Brecht. Ara, la persecució dels rapers (a més de Josep Miquel Arenas, nom real de Valtonyc, el lleidatà Pablo Hasél està esperant a rebre una sentència que s’endevina també condemnatòria, exactament pels mateixos motius), sumat a episodis com la retirada d’una obra de l’artista plàstic Santiago Sierra de la fira ARCO (intitulada Presos polítics a Espanya), o l’intent de segrest per part d’una jutge de Madrid del llibre Fariña, del periodista Nacho Carretero, sobre el narcotràfic gallec i les seves ramificacions polítiques, han acabat de fer sonar totes les alarmes. Entre el moment que un Estat cau en la temptació autoritària i que arriba a ser catalogat com a tal Estat autoritari davant de l’opinió i les institucions internacionals, solen transcórrer uns quants anys d’abusos i atropellaments contra la ciutadania que es disfressen com a interpretacions potser una mica restrictives de la legalitat vigent. Ningú va titllar Hitler de dictador ns que la seva ofen siva expansionista no el va dur a envair Polònia i, per tant, a trastocar interessos d’altres potències europees: ns aleshores, era el legítim canceller d’Alemanya, elegit democràticament a les eleccions de 1933, i la seva brutal política repressiva contra les forces de l’oposició i contra els jueus era “un assumpte intern d’Alemanya”. Algú ens retraurà que la comparació amb el nacionalsocialisme és exagerada o un recurs massa gastat per desqualificar l’adversari, i tindrà raó en part: el nacionalisme espanyol ha usat i abusat, en efecte, d’aquesta comparativa per insultar i degradar el que ell considera els seus enemics, que són les forces i els moviments d’esquerra transformada i també, i molt principalment, l’independentisme i el republicanisme catalans. Però en el context repressor que s’ha imposat a Espanya durant els últims anys i especialment els últims mesos, la comparació no resulta del tot inadequada, en la mesura que tots els totalitarismes s’assemblen en les seves característiques essencials. I l’Estat espanyol mostra símptomes inequívocs d’una deriva totalitarista.

Potser massa tímidament, un dels primers agents internacionals a detectar aquesta deriva haurà estat Amnistia Internacional, que encara no aconsegueix formar el sintagma “presos polítics” davant dels casos dels Jordis i dels polítics catalans empresonats, però que en el seu informe anual ha denunciat, en paraules del seu secretari general Salil Shetty, “l’ús inadequat i desproporcionat de la força policial” al referèndum de l’1-O (mentre el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos negant fins i tot que aquell dia es produïssin càrregues policials, i fustiga incansablement la reputació i la feina del major Trapero amb l’objectiu d’ajudar
a enviar-lo també a la presó), així com “la repressió de la llibertat d’expressió” per part d’Espanya amb relació al mateix referèndum, abans i després de la seva celebració (que, segons va arribar
a manifestar el presumpte delinqüent M. Rajoy, no es va produir mai). És tímida, com diem, però aquest informe d’Amnistia Internacional és una primera passa cap a la constatació oficial i consensuada internacionalment d’una evidència: sota el govern del PP, i amb el suport o l’anuència dels seus aliats Cs
i PSOE, Espanya ha deixat de comportar-se com una democràcia (alguns afegiran que no ho havia arribat a ser mai,
i possiblement no els falta raó, però aquesta és una altra discussió).

La temptació totalitària ha estat la fugida endavant del PP per mirar de camuflar l’altre gran problema de l’Estat espanyol: l’absoluta corrupció (ja en podem dir depravació) del seu sistema polític. Però el totalitarisme sempre tendeix a expandir-se i a multiplicar-se, i la condemna de Valtonyc és un símptoma clar que el mal ja està terriblement escampat i que és urgent lluitar per aturar-lo.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).