Un despropòsit històric

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Després de 20 anys consecutius de control omnímode del Partit Popular, que van comportar la despersonalització progressiva del País Valencià, l’accés dels nous governants a les principals institucions havia de representar un punt d’inflexió. L’inici d’un canvi de rumb absolutament necessari. En definitiva, es tractava de deixar enrere aquell autoodi infame i d’afermar-se com a poble. Un poble amb personalitat, orgullós del seu passat. 

Malgrat els avanços aconseguits, gràcies als quals molts valencians han deixat d’estar proscrits, resulta innegable que encara es mantenen alguns tics de l’etapa anterior. Algunes tergiversacions que costen d’entendre en el cas d’uns governants com els actuals, presumptament més informats i curosos amb la història pròpia.

Dijous de la setmana passada, 22 de març, les Corts valencianes van organitzar un acte sumptuós que evocava el 600 aniversari de la Generalitat Valenciana. Una efemèride controvertida, atès que ara es compleixen sis segles de la creació de la Diputació del General com a òrgan recaptador d’impostos, no del naixement de la Generalitat en si. Aquell òrgan no tenia molt a veure amb la Generalitat que vindria després i encara menys, és clar, amb la institució que coneixem avui.

L’esdeveniment en qüestió va comptar amb la presència destacada del president de les Corts, dels membres del Consell, del delegat del Govern espanyol i del tinent general Francisco José Gan Pampols, cap de la caserna general terrestre d’alta disponibilitat, que oficiava d’amfitrió.

Perquè, en efecte, les Corts del moment van prendre la determinació de crear la Diputació del General al convent de Sant Domènec —aixecat per la congregació dels dominics en uns terrenys cedits pel rei Jaume I l’any 1239—, un edifici que pertany a l’Estat des de 1835 i que acull les dependències de Capitania General. És la casa de l’exèrcit espanyol a València, des de la qual, sense anar més lluny, el capità general de la III Regió Militar, Jaime Milans del Bosch, va dirigir el desplegament del colp d’Estat del 23 de febrer de 1981. Un quadre colossal de l’actual monarca, Felip VI, va ser l’autèntic president de l’acte, conjuntament amb l’àguila igualment intimidatòria que lluïa a l’altre extrem de la sala capitular. Tot plegat semblava un despropòsit.

Si de cas, la discutible celebració del 600 aniversari de la Generalitat Valenciana hauria d’haver tingut lloc al Palau, que n’és la seu arxiconeguda. O a la residència de la sobirania popular que és el Palau dels Borja, on es reuneixen les Corts contemporànies. I si l’objectiu consistia a familiaritzar els ciutadans amb les seues institucions de capçalera, fins i tot es podria haver acompanyat d’un programa més extens, que arribara de cap a cap del territori. Això sí que hauria evidenciat el canvi de cicle, la sensibilitat diferent respecte als governants anteriors. 

Per contra, recloure la fita en un edifici castrense sense commemoracions addicionals ha contribuït a la semiclandestinitat de l’aniversari. Ben pocs valencians se n’han assabentat i han pogut copsar la longevitat de les institucions històriques del país.

La mateixa setmana que els diversos poders de l’Estat aguditzaven la seua ofensiva contra els polítics catalans democràticament escollits per la ciutadania, el País Valencià posava el simbolisme de les seues institucions pròpies al servei de l’exèrcit espanyol. Una coincidència funesta, lamentable, que ha obligat EL TEMPS a redactar, per primera vegada, un editorial doble.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps