El deure de memòria

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Escric de Buenos Aires, on he vingut a fer la conferència inaugural d’un congrés sobre “Arxius i drets humans: Una agenda per a l’enfortiment democràtic”, organitzat pel CIPDH (Centro Internacional para la Promoción de los Derechos HumanosUNESCO). El congrés té lloc en l’antic recinte de l’ESMA, el centre de detenció de milers de desapareguts durant la dictadura argentina i des d’on es van organitzar, planificar i impulsar algunes de les polítiques de repressió més salvatges de l’experiència totalitària de les juntes militars a Amèrica Llatina.

Impressiona descobrir amb detall l’immens treball que les organitzacions cíviques han fet en aquest país en memòria de les salvatges violacions dels drets humans, dels assassinats, la persecució i la repressió general. Aquí, com en tants altres llocs del planeta, les polítiques governamentals criminals van comptar amb la participació protagonista de forces policials i militars, de la societat civil i de part de la judicatura, i sobretot van incloure, com a part essencial de la política repressiva, estratègies planificades de destrucció de proves. El cas dels desapareguts n’és el límit emblemàtic. Com va dir el 1979 Jorge Rafael Videla, general-president de la junta militar, “mentre sigui desaparegut, no pot tenir cap tractament especial, és una incògnita, és un desaparegut, no té entitat, no hi és, ni mort ni viu, està desaparegut”. El cinisme de la dictadura pretenia que, si no hi havia mort, tampoc no hi havia crim ni, en conseqüència, criminals.

En aquest context, la fortalesa de la resistència civil va posar en marxa iniciatives de tota mena, que fan enrojolar vistes des de l’amnèsia institucionalitzada que encara compta amb el suport de l’Estat espanyol respecte a la dictadura franquista, per mantenir el record d’aquelles violacions dels drets humans. Des d’aquestes organitzacions es van impulsar projectes destinats a preservar la memòria històrica que han esdevingut modèlics a escala global, començant pel Casino d’oficials de l’ex-ESMA, on s’ha articulat un discurs museogràfic esborronador i exemplar, en l’edifici on es va detenir, torturar, assassinar i organitzar la desaparició de milers de persones, el mateix lloc on van néixer en captiveri centenars de nadons que després van ser entregats a famílies addictes al règim. Visitar aquests espais, avui, és realment una experiència inoblidable, per la presència fantasmal dels terribles records que evoca, però també per tot allò que il·lustra sobre la mobilització ètica d’una societat que no vol oblidar els crims que la van travessar de punta a punta.

Tanmateix, el que sobretot més impressiona, dels treballs que van cristal·litzar en la CONADEP (Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones), és que de seguida van ser conscients que, amb el record, no n’hi havia prou. Calia, a més, conèixer tan exhaustivament com fos possible, el que havia passat, des de la llista de desapareguts, amb tota la seva documentació, fins a les complicitats amb què els crims van ser duts a terme. En un altre context, Yosef Hayim Yerushalmi, es va fer una pregunta lucidíssima que va capgirar el fonament sobre el qual se sustentaven les polítiques de memòria: “És possible que l’antònim de l’oblit no sigui la memòria, sinó la justícia?”. Aquesta reflexió, feta a la seva manera, va ser la que va inspirar la tríada “Memòria – Veritat – Justícia” que la CONADEP va llegar als futurs debats al voltant de l’imperatiu de recordar les violacions dels drets humans i que, al meu entendre, continua tenint validesa global. Recordar per conèixer la veritat del que va passar i perquè la justícia fixi la reparació de les víctimes i la responsabilitat penal dels perpetradors: aquesta és la lliçó. Com podeu imaginar, aquí es fan un fart de riure quan escolten que l’anomenada Transició espanyola és un model polític per a les democràcies emergents del món. Si és model, ho és negativament: com una lliçó de com no cal fer les coses si es vol avançar en l’enfortiment democràtic.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Antich
Xavier Antich