Òmnium i el Palau de la Generalitat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dijous es va viure una nova jornada de repressió i protestes arreu del Principat. El dia va començar amb l’escorcoll al Palau de la Generalitat de Catalunya. L’objectiu concret era el despatx d’Antoni Molons, secretari de Difusió. La Guàrdia Civil també va visitar el seu domicili particular i el va detenir per alliberar-lo hores després amb càrrecs. Està acusat de malversació i desobediència. L’alt càrrec és investigat pel presumpte finançament públic del referèndum de l’1 d’octubre. En el marc de la mateixa operació, un grup d’agents també va escorcollar la seu d’Òmnium Cultural, d’on es van endur abundant material informàtic, documentació i, fins i tot, correus electrònics i un telèfon personal, tal com va informar l’entitat.

En vista d’aquell nou episodi de repressió, el carrer es va tornar a omplir de gent per protestar contra aquestes accions policials. Ordenades, cal dir, per un Estat amb cada vegada menys complexos per fer evidents les seues intencions i per emprar mètodes més que qüestionables.

O, directament, rebutjables. Perquè el que dijous investigava la Guàrdia Civil és un fet que ha estat desmentit per Cristóbal Montoro, ministre espanyol d’Hisenda, qui ja va reconèixer que la Generalitat de Catalunya no va gastar “ni un euro públic” en el referèndum. Mentrestant, tal com informava el vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, la instrucció del jutge per escorcollar la seu de l’entitat incloïa una amenaça explícita si es convocava una manifestació a les portes de la seu, atès que “es podria incórrer en un delicte de sedició i rebel·lió”. Una forma bastant poc dissimulada de prohibir el dret a manifestació que, presumptament, garanteix l’Estat.

Malauradament, la naturalesa democràtica de l’Estat espanyol és cada cop més presumpta. Amb més de 100.000 socis que la sustenten, Òmnium ha estat assenyalada amb arguments contradictoris com la possible rebuda de subvencions públiques, com si això fora il·legal. En tot cas, l’entitat ha demostrat amb xifres que aquesta acusació és falsa.

Tot plegat fa la impressió que aquest Estat, desconcertat per una resistència ciutadana ferma i per una força cívica que fa trontollar els seus fonaments, dispara a l’aire amb accions com les de dijous —i tantes altres—, simplement, per mostrar múscul i per sembrar pànic. Tal com el Govern i els tribunals espanyols han anat fent des del mes de setembre. Amb una violència desmesurada —en el fons i en les formes­— que, malgrat tot, no ha aconseguit intimidar ningú. I menys encara convèncer.

Òmnium, fundada l’any 1961, va patir un escorcoll el 1963 que va ser el preludi de la suspensió de les seues activitats per part del Govern franquista. Fins fa poc tothom es referia a aquella llarga nit de la dictadura en passat, però la foscor sembla haver tornat. Si és que mai va acabar d’anar-se’n del tot.

Malauradament, els fets de dijous van significar la continuïtat de les accions de l’Estat. En vista d’aquest escenari desolador de crisi democràtica, d’embat judicial i de confrontació, la unitat —que no la uniformitat, tal com va assenyalar encertadament Marcel Mauri— esdevé la principal garantia per fer front a una situació que no sembla que tinga data de caducitat. La unitat, però, ha d’anar més enllà de l’àmbit cívic. Els guanyadors de les darreres eleccions han de prendre nota del que demana el carrer i formar govern de manera immediata. Aquesta és la millor garantia de defensa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps