Terrassa, la meva ciutat, hi ha una entitat cívica, l’Arxiu Tobella, que edita des de fa molt temps el Llibre de l’Any, el recull de les coses més rellevants que han passat a la ciutat. L’Arxiu Tobella és una Fundació que va néixer per preservar el patrimoni arquitectònic i cultural de Terrassa, amb un formidable fons propi d’imatges històriques, i que fa una feinada des de sempre. El llibre sobre l’any 2017, que acaba de sortir, du a la portada una fotografia del referèndum del primer d’octubre a Terrassa, amb l’urna perseguida com a protagonista. Doncs resulta que el grup municipal de Ciutadans s’ha queixat públicament d’aquest llibre i d’aquesta portada. Han dit que el que hauria de sortir-hi és la foto de les eleccions de desembre —convocades per l’Estat i on Ciutadans va ser el partit més votat, però molt per sota de la suma dels vots independentistes— i que, com que hi surt la foto del primer d’octubre no assistiran a la presentació, com a senyal de boicot i de protesta.
El fet és insòlit per moltes raons. És insòlit que un partit polític li digui a una entitat privada quines portades són correctes i quines no ho són (i encara sort que no els han dut a fiscalia!). En general, els partits polítics renyeixen entre ells i renyen les institucions. Els seus debats es cenyeixen a allò que Gramsci anomenava la societat política en contraposició a la societat civil. Però és molt estrany —i molt bèstia— que un partit polític, i encara més un grup de l’Ajuntament, renyi una fundació civil, per fer una cosa que és plenament de la seva competència. És tan òbvia l’acusació d’intervencionisme —que remet a la noció de totalitarisme— que els partits polítics se solen abstenir de renyar el món civil, encara que en puguin tenir ganes. Que hagi passat això en el cas de Terrassa em sembla enormement significatiu.
Durant més de cent anys, el món del catalanisme ha teixit una trama densa i arrelada d’entitats, de corals, d’ateneus, d’associacions de tota mena: cíviques, culturals, esportives. Aquest teixit de societat civil és el que ha permès al catalanisme sobreviure a l’hostilitat manifesta, des del món de la política oficial i de les institucions, al llarg de dues dictadures militars molt llargues en el segle XX. I li ha permès encara una altra cosa molt rellevant: vertebrar socialment, sedimentar, oferir cohesió social, a les persones que han vingut al llarg del segle des de fora de Catalunya. Aquesta societat civil, quan la societat política anava en direccions totalment oposades, ha estat allò que podríem anomenar un generador de llaços socials fonamentats en la catalanitat. I des d’aquest teixit civil, el catalanisme ha saltat —quan hi ha hagut democràcia— a l’expressió política institucional. De baix a dalt. Des de la societat civil a les institucions.
En els últims anys, ha aparegut a Catalunya un corrent —en part espontani, en part induït, segur que afavorit des de l’Estat— de confrontació amb aquesta catalanitat. Un nou unionisme que ha trobat la seva identitat en la negació d’aquesta catalanitat (aquest és el mite de Tabarnia, la Catalunya que ha deixat de ser-ho, de dir-se’n). Alguns ho anomenen un nou patriotisme constitucional (espanyol). No crec que sigui ben bé això. Aquest corrent ha tingut èxits electorals molt importants, però el seu medi natural no ha estat el món civil, les entitats, els clubs esportius, les corals, els ateneus, els esplais. El seu medi natural ha estat la política institucional, la superestructura política. I el ciment que ho ha vertebrat no ha estat la xarxa cívica des de baix, sinó el paraigua mediàtic que han ofert els mitjans de comunicació estatals i el poder polític.
Per això es produeix el fet insòlit de Terrassa: un partit polític renya una entitat, perquè aquest nou unionisme (que recicla les idees de l’unionisme de sempre) es mou estrictament en l’ecosistema de la política institucional, de la societat política. Mentre que el seu adversari, el catalanisme, es mou com el peix a l’aigua en el món vertebrat, teixit, dens, de la societat civil, de les relacions cíviques i culturals, de les entitats. El que hauria estat natural és que una entitat unionista renyés una entitat sobiranista. No passa simplement perquè no hi són. Perquè les que diuen que hi ha són carcasses buides. Perquè, si se’m permet la frivolitat, els Arxius Tobelles seran sempre nostres. I aquest teixit és el que ha donat al catalanisme capacitat de resistència en l’adversitat política i capacitat d’atracció —lenta, però eficaç— per als vinguts de fora i de vertebració social de la comunitat. Això, a curt termini, potser no té gaires efectes electorals. A mitjà i llarg termini, és decisiu. També políticament decisiu.
