Franco és la clau

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un amic meu historiador —federalista d’esquerres, catalanista no nacionalista, segons la pròpia definició— m’explicava fa molt temps el que ell considerava l’origen barceloní de Ciudadanos. Aquest moviment s’hauria gestat quan TV3 va emetre un reportatge —“Sumaríssim”— sobre el judici de Carrasco i Formiguera pel franquisme, que va sentenciar el seu afusellament. El reportatge va incloure els noms dels catalans que havien testificat contra el líder d’Unió Democràtica, la democràcia cristiana catalana, i que per tant havien contribuït a la seva execució. Els hereus familiars d’aquestes persones que havien testificat —molts d’ells evolucionats cap a l’esquerra ideològica, però enfrontats també amb el catalanisme— van considerar que els nacionalistes catalans, el pujolisme, esbombant aquests noms, trencaven el pacte central de la Transició, la seva pedra angular: la no revisió crítica del franquisme, amb noms i cognoms. Aquestes persones van creure que era una maniobra política del catalanisme contra la qual s’havia de reaccionar políticament, confrontant-se amb el nacionalisme català que governava. El mateix amic que m’explicava aquesta hipòtesi ho feia amb un cert aire de retret: si els nacionalistes catalans no haguessin remenat el passat d’aquesta manera, no haurien provocat aquesta reacció.

No sé si la hipòtesi del meu amic és certa o no. Les dates quadren. I mai les coses tenen una causa única. Però en qualsevol cas ajudaria a explicar l’existència del primer nucli d’opinió que va acabar quallant després en Ciudadanos. El següent salt d’aquest moviment es va produir com una reacció una mica més àmplia contra la política lingüística de la Generalitat. En el fons la lògica seria la mateixa. La Generalitat parlava de normalització lingüística: d’un retorn a la normalitat després de l’anormalitat que representava el franquisme i els seus efectes, en matèria de llengua. Això també xocava contra aquella pedra angular de la Transició que venia a dir que el franquisme va ser una època normal, i que per tant la situació lingüística creada per l’acció del franquisme era també normal, i no necessitava ser normalitzada. El franquisme era la normalitat neutra i la reversió dels efectes del franquisme eren la veritable anormalitat. Ja ho va dir el rei emèrit: nunca fue el español lengua de imposición.

Aquesta és la lògica que explica encara molts dels esdeveniments d’avui mateix: quan es posa damunt la taula la voluntat de decidir el propi futur des de Catalunya, s’està posant en qüestió la pedra angular de la Transició, que és la normalització del franquisme i el caràcter indiscutible, no plantejable, no votable ni revisable, de les seves dues herències centrals: la monarquia i la sagrada unitat d’Espanya. D’això, no se’n pot parlar. Això no es pot tocar. Quan es qüestiona el centre del pacte de la Transició, els guardians del pacte salten, fins i tot violentament. No es pot fer. No sols per raons ideològiques, també pràctiques. L’acció del franquisme va deixar establerts una sèrie de privilegis, lingüístics, polítics, econòmics. Si es deslegitima el franquisme, que és l’origen d’aquests privilegis, aquells que encara avui els gaudeixen els podrien arribar a perdre. Si la font del privilegi es qüestiona, també el privilegi es qüestiona. Per això retirar creus franquistes més o menys envernissades d’equidistància i d’oblit, o canviar noms de carrers provoca els problemes que provoca. Perquè estem tocant el moll de l’os. Per això el debat —per dir-ho d’alguna manera— sobre el dret a decidir es barreja constantment en el debat sobre la memòria del franquisme. Per això no hi ha un debat públic normal sobre la monarquia i sí que hi ha discursos reials cridant a por ellos i campanyes d’adulació i legitimació des del bloc monàrquic.

La clau de tot és Franco, o el franquisme. La clau és si s’ha de mantenir per sempre més o ja ha caducat el pacte de la Transició, segons el qual la carpeta del franquisme no s’havia d’obrir, ni jurídicament ni políticament. El franquisme no seria un període d’excepció, una dictadura de la qual caldria allunyar-se, sinó un període normal, fins i tot entranyable, de la història d’Espanya, que tan bé explicaria Cuéntame: el temps del guateque i del sis-cents. El relat que permet al president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, dir que els cinquanta anys de vida del rei actual han estat els cinquanta millors anys de la història d’Espanya. Cinquanta anys que comencen per tant l’any 1968. Cinquanta anys de la millor història d’Espanya que inclouen sense manies els últims anys del franquisme, penes de mort incloses. En un terme que li és particularment grat a Mariano Rajoy, el franquisme és normal.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Vicenç Villatoro
Vicenç Villatoro

Escriptor, periodista i exdiputat al Parlament de Catalunya.