Hi ha un cascavell faller, però el gat té urpes

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Res no és intrínsecament dolent, tret de molts verins i no pocs espais de televisió, consumit a petites dosis. Una hamburguesa de dos pisos, un plat d’ous caiguts (ferrats i estrellats per a la parròquia nòrdica i insular), un enorme brownie amb gelat, una fabada asturiana o unes creïlles a la riojana poden ser menges extraordinàries sempre que les incorporem a la dieta de manera ordenada i espaiada. El mateix podem dir del joc, el consum de substàncies, les reunions familiars, el running, els llibres d’autoajuda, les excursions en grup, el cinema de crispetes, les xarxes socials, el consum desfermat o la masturbació compulsiva. 

Dosificar tot això requereix una disciplina, un cert autointervencionisme per convèncer el nostre cervell que no podem fer en cada moment allò que ens ve de gust. Que el plaer de la dosificació és molt més gran i gratificant. Quan renunciem a aquell petit (o gran) intervencionisme, apareixen els problemes. Si férem cas a escala individual de la desregulació i les lògiques neoliberals, les nostres vides serien un infern. 

Aquesta reflexió és traslladable a l’àmbit col·lectiu. Les societats s’han de regular i les institucions intervenir per evitar conseqüències no desitjables. Al País Valencià, tanmateix, hi ha un col·lectiu, el dels fallers, sobretot a la ciutat de València, que escapa al control. Quan arriba Sant Josep, els carrers, la ciutat sencera, s’abandonen als braços de la festa. Gairebé tot està permès. València queda envaïda per carpes, llocs de venda regulars, irregulars i directament delictius, sorolls, revetlles a uns decibels impossibles i brutícia. No hauria de ser així. Fins i tot en benefici de la mateixa festa.

Durant uns quants anys vaig viure a València, al centre històric. Un any decidírem no fugir en falles. No érem conscients de la magnitud de la tragèdia: en un radi extremadament limitat, convivien tres revetlles. El soroll, quan la mitjanit ja era llargament sobrepassada, era ensordidor. Vaig baixar per fer un tomb i unir-me a l’adversari, però en la revetlla més propera no hi havia ningú ballant. No hi havia ningú, en realitat. En una altra, un parell de paios bevien en la barra. La música sonava a tota virolla. Per sonar. Perquè sí.

S’ha de dir que aquest gat té un cascavell, que és el número innecessàriament alt de comissions que té la ciutat, gairebé quatre-centes. Escampades com una taca d’oli, fent de reclam a la corresponent dosi de soroll, venda ambulant (de la qual trauen finançament), contaminació lumínica i brutícia. Oferint a canvi monuments en molts casos misèrrims, sense sentit de l’originalitat, ni de la monumentalitat, ni de la crítica. Festes privades multiplicades en l’espai públic. Una expansió que no interessa a ningú tret d’aquells que, gràcies a al seu petit rogle, poden optar als càrrecs. O tenir la moguda baix de casa.

No es tracta de promoure el darwinisme faller, sinó el sentit comú. En condicions normals, el número de comissions s’hauria de poder regular. Establir, amb un temps de cadència i transició generós, les zones susceptibles de fusions i les millors ubicacions per a les comissions resultants. Falles amb més fallers, amb millors condicions per finançar-se i millors monuments. Comissions més sostenibles en un entorn menys agressiu. No es farà mai. Ni paregut: les urpes del gat són llargues i tot l’estat de coses és producte d’una llarga època de tolerància absoluta a canvi de vots.

Per tornar al principi: unes falles redimensionades serien quelcom esplendorós, socialment més útil, viu i vibrant. En la seua actual configuració desfermada la festa conserva molts dels seus valors, però produeix una bretxa innecessària entre els ciutadans fallers i els que no ho són. Ho diu un ciutadà que ha militat en ambdós bàndols.

Epíleg. Quan tornàrem a viure a Xàtiva escollírem una zona d’eixample. Abans de la creació d’una associació veïnal que atenguera els problemes que començaven a acumular-se, aparegué un missatge penjat en murs i faroles demanant voluntaris per crear una nova comissió fallera. A un tir de pedra del nou barri hi ha comissions amb molta tradició que s’hagueren beneficiat de la sàvia nova. No cal dir que, a hores d’ara, la nova comissió funciona a ple rendiment. De l’associació encara no hi ha notícia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.