Jordi Sànchez

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tot just quan tancàvem aquesta edició d’EL TEMPS es feia públic que Pablo Llarena, magistrat del Tribunal Suprem, no permetrà a Jordi Sànchez a la sessió d’investidura que hi havia convocada per dilluns. Tot seguit, el grup parlamentari Junts per Catalunya debatia una solució a l’enèsim entrebanc per fer factible una investidura beneïda pels ciutadans catalans el 21 de desembre. Més enllà de l’estricta actualitat, cal posar en valor la proposta d’investir Jordi Sànchez. Una idea que obeeix a la intenció de posar l’Estat davant del mirall i que, alhora, podria —i hauria de— servir per formar Govern i acabar per fi aquesta situació d’incertesa angoixosa.

Ja fa temps que la figura de Jordi Sànchez, conjuntament amb la d’altres actors com Jordi Cuixart o Carme Forcadell, ha estat clau en l’estira-i-arronsa entre Catalunya i l’Estat. El seu paper en la direcció de l’Assemblea ha consolidat aquesta entitat, amb només sis anys de vida, al capdavant de la mobilització social ­—conjuntament amb Òmnium Cultural— i de la influència política arreu del Principat. Pel que fa a l’estratègia per aconseguir la independència de Catalunya, els principis promulgats per Jordi Sànchez han estat els mateixos que els de tantes altres persones que l’han acompanyat —i que l’estan acompanyant— en aquest camí: la no-violència, la democràcia i el diàleg.

Uns valors que l’han conduït a la presó de Soto del Real, des d’on va deixar el càrrec presidencial de l’ANC per esdevenir diputat per la llista de Junts per Catalunya, la més votada d’entre les forces independentistes el passat 21D. Després de la batalla eterna per la legitimitat política i democràtica entre Catalunya i l’Estat, Jordi Sànchez va ser proposat com a candidat per ser investit president de la Generalitat. Si finalment és investit, Catalunya tindria un president legalment reconegut i empresonat provisionalment per uns delictes tan discutits que evidencien la naturalesa de l’Estat que el té captiu. Un Estat que no està disposat a assumir unes condicions mínimes com per ser considerat democràtic.

El Tribunal Suprem vol evitar aquesta investidura perquè seria un nou triomf de Jordi Sànchez i de tot Catalunya. El triomf dels qui encara senten ben de prop l’amenaça judicial, del tot polititzada. D’aquells que saben que queda camí per fer i per patir, però que se n’ha fet molt durant els darrers anys gràcies a la implicació de persones que, com Sànchez i els també empresonats Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, avui paguen la seua feina tancats en una cel·la des de ja fa cinc mesos.

Queda, però, l’estratègia a llarg termini. A hores d’ara, el desconcert es prolonga, víctima d’un context inèdit. La incertesa és tal que Carles Puigdemont no descarta noves eleccions, tal com va expressar en una entrevista a El Punt Avui. Si l’estratègia de confrontació condueix a uns nous comicis, no hi ha cap garantia que l’independentisme torne a sumar majoria. Tot el treball fet s’hi giraria en contra. L’Estat podria veure’s legitimat democràticament, en el pitjor dels casos. I tot el treball fet durant els darrers 40 anys podria acabar desfet. En realitat, aquesta és la seua principal intenció. L’Estat ha de continuar davant del mirall. No se li pot donar l’oportunitat de guanyar terreny des d’on mai no ho ha pogut fer: mitjançant les urnes. En la seua tàctica de repressió per buscar el desgast, l’Estat espanyol impedeix la normalitat política. Caldrà no satisfer aquestes intencions i fer un acord de Govern com abans millor.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps