L’OCB que ve

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

S'acaba una etapa important de la història de l’Obra Cultural Balear —OCB . A dotze anys del moviment que sota l’eslògan “Més per l’Obra” va portar un equip de gent nova, majoritàriament — però no només— jove i fresca al capdavant de l’entitat, Jaume Mateu i Martí, que n’ha estat president deixa pas a un relleu. Ha estat un període fructífer, on s’han posat les bases que han fet créixer el projecte com mai s’hagués somiat. Li deia fa uns dies a Mateu que dins la meva particular motxilla vital ell sempre serà el primer president que he viscut amb intensitat, el que es correspon amb els anys de joventut més clau. Abans, entre boirós i nítid, tenc el record de l’etapa d’Antoni Mir —que va perpetuar-se amb una presidència prou personalista durant els anys noranta i fins a 2003— i del curtíssim espai de temps en què el misser Sebastià Frau va regentar la presidència.

L’equip de Mateu va ser aire fresc i ha representat l’entrada al segle XXI en tota regla, per a l’entitat i, és clar, per al mallorquinisme cívic i cultural. Durant el seu mandat i, val a dir, amb l’acompanyament d’un personatge clau durant bona part d’aquesta època com és Tomeu Martí, l’OCB s’ha engrandit, ha passat a ser un agent dinamitzador, un autèntic contrapoder polític, a molts municipis de Mallorca. Si durant la presidència de Mir, coincidint amb la llarga hegemonia del PP illenc, ja va començar a gestar-se l’efectivitat d’una Obra Cultural combativa i que recollia la capacitat mobilitzadora que les esquerres institucionals —o per ventura hauríem de dir institucionalitzades—, els anys de Jaume Mateu han convertit l’OCB en un agent social clau. Un agent que ha evolucionat amb la gent i amb les diferents tipologies de mobilització popular que s’han donat a les Balears i les Pitiüses des del canvi de centúria. I això ho sap la societat de les quatre illes i, molt important, ho saben els enemics de la llengua, la cultura i el país. Matas, Bauzà, Aguiló i Company saben perfectament el pa que s’hi dona. Coneixen el potencial de la xarxa transversal, intergeneracional i intercomunitària que l’OCB ha construït als països insulars: de Capdepera a Palma; de Sant Lluís, a Menorca, a Sant Francesc Xavier de Formentera. I li tenen por.

En aquest sentit, de la millor OCB de Jaume Mateu —que és la de tants i tantes— capaç de posar en marxa el Festival “MallorcaMón”, la campanya “Mallorca m’agrada” o Correllengües i Acampallengües d’èxit, hauria de sortir, en un futur proper, l’OCB que necessitam, col·lectivament, per afrontar els anys que vindran. Anys durs, segurament. De repressió —el raper de Sa Pobla Valtonyc i el seu company lleidatà Pablo Hásel són els primers d’una llista que serà llarga— i de batalles que convendrà lliurar amb intel·ligència. Tenim un escenari en què la República Catalana no s’està materialitzant. Tenim mitja Generalitat i militants polítics a l’exili. Tenim una desorientació notable entre els moviments socials i les esquerres governamentals a les illes Balears. Enmig d’això no ens podem permetre una OCB que caigui en dos extrems que per a mi són igual de perniciosos: la d’un cert menfotisme acomodat d’una part dels qui han governat la CAIB aquest període i la d’una manca de visió estratègica notable d’alguns dels qui, amb tota la raó de l’univers, han clamat des dels carrers contra, per exemple, la turistificació. Eivissa, Menorca, Formentera i Mallorca no es poden permetre una OCB que no sigui forta i contundent, però amb capacitat de generar aliances amb sectors aliens al sobiranisme polític i cultural clàssic. No es poden permetre una OCB que no tengui la capacitat de llegir què passa. El mirall principatí no sempre és el referent perfecte que cal replicar. La millor tradició a replicar, de fet, és i serà sempre la que ha funcionat: el mallorquinisme social, de base progressista i popular. Un mallorquinisme que necessita nodrir-se, enriquir-se, entrar en contradicció i discutir. Però que ha donat un excel·lent resultat.

El nou president, l’advocat Josep de Luis, i la gent que l’acompanya —diversa, on destaquen persones com l’historiador i activista Miquel Amengual, el jurista Antoni Llabrés, la politòloga Aina Vidal, el professor Toni Riera o l’exregidora del PSIB Pepi González— tenc la seguretat que ho sabran fer bé. Que sabran conduir l’Obra d’avui cap a un escenari nou. Rellançar-la. Fer-la més ampla. Fa uns mesos, vaig reclamar una OCB feminista i oberta a autoesmenar-se. I que no perdi mai el llumenet que ens guia. La construcció d’unes illes plenes, lliures i justes per a tothom sigui qui sigui i vingui d’on vingui. En un espai fratern de relació amb Catalunya i el País Valencià —que són casa nostra, si és que hi ha cases d’algú.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Trobat
Antoni Trobat

Periodista i historiador. Responsable de Relacions Internacionals al CIEMEN.