Galícia, nosaltres i Llompart

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb alguns amics sovint feim l’analogia que lliga Damià Huguet com l’Estellés illenc, de la mateixa manera que considerem Josep Maria Llompart com el nostre Fuster. Comparacions al marge, bo és tenir present, arreu dels Països Catalans, que enguany és l’Any Llompart. Es compleixen, doncs, vint-i-cinc anys de la seva mort. Fa escassos dies es presentava un reguitzell d’activitats que impliquen, de forma còmplice, tot un seguit d’institucions públiques i cíviques de les illes Balears i Pitiüses —des del Consell de Mallorca a l’Obra Cultural Balear— i que, sota la coordinació de la filòloga Pilar Arnau, recorreran tot el 2018. Llompart és integral. Quasi complet. Poeta, assagista, editor, activista cultural i polític sense partit, un mallorquinista defensor de l’articulació “completa”  dels Països Catalans al mateix temps que un pont amb els intel·lectuals de la resta de nacions d’Ibèria. Fou secretari de la mítica revista literària Papeles de Son Armadans on escriurien molts escriptors dels pobles d’Espanya de la dècada dels cinquanta i seixanta, i, al mateix temps, esdevingué una figura pública de consens entre l’esquerra sobiranista del nostre país.

De Llompart, se’n parlarà molt, però un dels Llomparts que a mi més m’interessen és el gallegòfil i lusòfil. A casa dels meus pares, a Palma, recordo veure-hi sempre els petits llibres antològics amb les seves traduccions de poesia gallega, portuguesa i brasilera que editava Moll. Ell va portar a les nostres lletres, entre d’altres, Celso Emilio Ferreiro i Luis Pimentel. Ell va ser el pont amb un món, el galaicolusòfil, que ha estat molt rellevant sempre per a la intel·lectualitat catalana. Amb Galícia la vinculació és minsíssima durant segles, però a partir de la contemporaneïtat i del convuls segle XX va augmentant progressivament. Als fluxos migratoris gallecs cap a Catalunya i les Illes Balears, especialment, durant el franquisme, s’ajuntarà quelcom interessant en perspectiva política: les relacions entre el sobiranisme català en les seves diferents expressions i el galleguisme.

“Por Catalunya, mais que amor o que sentimos e envexa”, deia Castelao, autèntic pare de la màtria gallega, impulsor del Partit Galleguista (PG) i l’intel·lectual més referencial del nacionalisme gallec d’abans de la guerra. Ell mateix, que juntament amb el també dirigent del PG Otero Pedrayo, havia tingut bona relació amb ERC, va viure a Barcelona entre el 1937 i el 1938 on va ajudar a organitzar la diàspora republicana gallega i va impulsar la publicació Nova Galiza. Se’n parla a Castelao dende Catalunya de Xosé Lois Garcia. Dels somnis de la Galeusca confederalista que recuperarien Pere Esteve i Xabier Arzalluz amb la complicitat del BNG i del valencianisme i el mallorquinisme majoritaris a finals dels anys noranta, poc en va quedar. Només quan ens acostem a les portes d’allò que alguns anomenen, amb optimisme, la fi del franquisme, podem veure de nou com s’enforteixen les relacions dels moviments d’emancipació nacional de Catalunya, el País Valencià i les Balears i Pitiüses amb l’antiga nació de celtes i sueus. Tres són les tradicions o famílies polítiques del galleguisme que han tingut un diàleg permanent amb els partits del nostre àmbit. D’una banda, el comunisme patriòtic de la Unió del Poble Gallec (UPG), que ja va impulsar i signar, amb bretons i irlandesos, el 1972 i el 1974 la Carta de Brest, manifest d’organitzacions independentistes i socialistes europees, que a casa nostra va rebre el suport del PSAN i la nord-catalana Esquerra Catalana dels Treballadors. La UPG acabaria essent la llavor del BNG, fins avui. Una formació clàssica en tots els sentits, propera a la línia del Partit Comunista Portuguès, que s’ha relacionat amb tothom de l’àmbit de l’esquerra catalana —des del PCC prosoviètic de Pere Ardiaca al món independentista— però que ha delegat en el BNG bona part dels seus links més institucionals amb Catalunya. De l’altra, la galàxia del que va ser el socialisme autodeterminista gallec, representat en el Partit Socialista Gallec que ha aportat figures cabdals com Xosé Manuel Beiras, Camilo Nogueira o Domingo Merino —primer batlle democràtic de Corunya mort fa només uns dies—. Aquest va ser, possiblement, el corrent galleguista que més s’ha esforçat per conèixer la pluralitat i la realitat dels Països Catalans, amb bons contactes a Mallorca i al País Valencià. La tercera, i no la menys gran, seria  l’independentisme anticapitalista. De l’Exercito Guerrilheiro do Povo Galego Ceive —propera a Terra Lliure— a l’extinta Nós-Unidade Popular. Tot un món. Galícia i nosaltres. Tot recordant un intel·lectual mallorquí que els estimava.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Trobat
Antoni Trobat

Periodista i historiador. Responsable de Relacions Internacionals al CIEMEN.