Sovint ens escandalitzem per mer i simple costum. L’anunci del Govern espanyol, decidit a detonar l’escola catalana, no era gens inesperat. Més aviat al contrari. Calia esperar, amb absoluta certesa, que en aquesta situació d’intervenció els de Rajoy no desaprofitarien l’oportunitat de fer malbé tot el que poden i més. Cospedal ja va ensenyar la poteta assenyalant TV3 en una entrevista. Que fiquen cullerada també en els mitjans de comunicació públics només és qüestió de temps.
No és que no s’haja d’escandalitzar qualsevol persona que senta aquestes estructures com a pròpies. De fet és indignant que el partit menys votat a Catalunya desfaça allò que s’ha construït durant els darrers 40 anys amb un consens inapel·lable. Però no es pot esperar cap altra cosa d’aquells qui, sense cap tradició democràtica al darrere, fan i desfan al seu gust sense tindre en compte, ni tan sols, les conseqüències dels seus actes. Només fan cas del seu instint. Els pot el tarannà autoritari. Una vegada tasten l’arbitrarietat, es converteixen en addictes. En reenganxats, millor dit. Perquè tothom sap d’on procedeixen.
La indignació és raonable. Però hi ha també l’altra part de tota aquesta història d’intervencions legals però no legítimes. Una part que a alguns els fa ser optimistes, malgrat tot. Parlar amb Àlex Castillo, un dels vocals de la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya, em va fer veure les coses d’una altra manera. "El sistema educatiu és molt més sòlid que una creueta en un imprès", em deia en referència a la possibilitat que el Govern espanyol donara l’opció als pares i mares catalanes de triar les classes dels seus fills i filles en castellà. Aquesta possibilitat ha estat descartada pel Govern espanyol. Necessitarien d'una aprovació parlamentària, i no tenen majoria ni de bon tros. Hauran, doncs, de trobar alguna altra fórmula.
Siga com siga, però, són els professionals educatius els últims responsables de l’educació dels xiquets. Un col·lectiu irreductible, bregat en mil batalles i acostumat a no defallir mai. Ho van demostrar a les Illes el 2013 contra el decret del Tractament Integral de Llengües (TIL) de José Ramón Bauzá que, dit siga de pas, li va costar el Govern. La manifestació més nombrosa de la història de les Illes la van impulsar els docents. Al País Valencià hi ha infinits d'exemples similars. Només cal recordar, per exemple, les mobilitzacions de la comunitat educativa contra Alejandro Font de Mora, conseller d'Educació que va voler introduir el xinès mandarí en les escoles i que es va referir al català com a "llengua estrangera", entre tantes altres calamitats.
El Partit Popular sempre ha trobat entrebancs insuperables en l’àmbit educatiu. Ha rebentat tot el que ha pogut agitant la bandera de l’anticatalanisme i assenyalant els responsables de voler garantir en els xiquets i xiquetes l’aprenentatge de més d’una llengua. Amb demagògia marca de la casa que convenç molts votants, però sense eines possibles per corrompre la tasca dels màxims garants de l’educació: els seus professionals més directes.
M’explicava Àlex Castillo que "s’han millorat situacions malgrat tenir-ho tot en contra. Alguns elements com l’abandonament prematur de l’educació s’han anat reduint, sobretot, més que per polítiques públiques, pel convenciment de la gent que les pot canviar. I això va més enllà de qüestions administratives i burocràtiques".
Aquest és l’esperit que un país ha de tindre davant d’una intervenció del tot malintencionada. El Govern espanyol demostra cada dia fins on és capaç d’arribar. Però no podrà fer-ho allí on tot depèn de la gent que s’estima el seu país. Dels qui, amb el suport de la majoria, desobeeixen els funcionaris de l'imperi de la llei feta a mida. La mateixa majoria que ha dotat de consens una sèrie d'estructures que pretenen fulminar des dels ministeris.
No tot depèn del seu autoritarisme. Hi ha moltes coses que són o deixen de ser gràcies a la voluntat personal de cadascun dels ciutadans. Tal com va dir Ernest Renan o tants altres, això és, precisament, el que construeix un país. La voluntat és el que ha construït aquest país. I això és, tot just, el que mai no podran controlar per més que ho intenten per la força de la llei que ells mateixos van dissenyar per justificar les seues barbaritats.
