El dilema davant del jutge

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’estada en presó —o la por d’entrar-hi— justifica que les víctimes catalanes de la persecució política es defensen amb arguments que poden semblar contradictoris. És clar que el procés a Catalunya i els fets que s’han produït especialment des del mes de setembre tenien —tenen— una finalitat molt concreta. Això és, precisament, el que Mireia Boya, exdiputada de la CUP, va dir davant del magistrat Pablo Llarena, del Tribunal Suprem, qui la va cridar a declarar pel fet d’haver pogut formar part, segons ell, del comitè estratègic assenyalat al document “Enfocats”. Boya no només va aclarir, amb plena sinceritat, les seues intencions i les de la seua formació política: també va parlar per als mitjans per criticar l’estructura jeràrquica del document esmentat donant, una vegada més, el protagonisme a la societat civil en tot aquest procés que viu Catalunya des de ja fa uns anys.

No es tracta ara d’elogiar Boya per haver criticat la defensa dels altres polítics assetjats pels tribunals. La situació és dramàtica i tothom té dret a respondre com considere millor. Més encara quan el que hi ha en joc és la seua llibertat pel simple fet de qüestionar la naturalesa d’un Estat autoritari i caduc com l’espanyol. Però també convé recordar sovint, i més encara davant dels jutges, que l’objectiu de l’independentisme és el que és. I que ningú no podrà parar el que s’està gestant des d’anys enrere.

Per moltes raons. Per exemple, perquè el que semblen buscar els jutges amb els seus embats és intimidar tant com puguen els acusats. Tracten d’acovardir-los i de desconcertar-los amb unes inculpacions que no entren, ni de bon tros, en la normalitat judicial de qualsevol Estat que s’autodenomine democràtic.

També perquè les reaccions d’alguns dels presos, condicionats per una por més que raonable, han servit perquè el conglomerat mediàtic espanyol més carpetovetònic, l’encara vigent Brunete Mediàtica —a la qual s’han sumat mitjans com El País—, es burlen dels intents desesperats dels presos polítics per obtenir la seua llibertat.

Els governants de l’Estat espanyol i els seus lleials ja han tastat el caramel de l’autoritarisme i, fidels al seu tarannà, els costarà molt deixar d’assaborir-lo. Les reaccions de molts polítics i mitjans han fet evident que gaudeixen amb la rendició condicionada per la persecució més violenta i barroera. Res no els fa més mal, per tant, que el fet de comprovar que encara hi ha gent amenaçada que aposta per la persistència, que no renuncia a res i que no mostra cap indici de fer un sol pas enrere: més aviat tot el contrari.

Per tot això cal destacar l’actitud de Mireia Boya, qui era conscient que podia entrar a la presó. Però a qui ni els antecedents d’uns altres encarcerats ni les amenaces d’un context de persecució política van acovardir en cap moment. Tot sense deixar de dir que la resta de persones que seran cridades a declarar, que estan en llibertat condicional o que encara continuen en la presó, mai no han mostrat, en cap cas, cap síndrome de covardia. De fet, és per això que es troben sota l’amenaça politicojudicial de l’Estat. I és la valentia allò que els jutges volen anul·lar a força de violència i persecució disfressada d’ordre, de legalitat i d’una convivència que ells mateixos deterioren.

La valentia és, precisament, el principal factor que ha dut Catalunya fins ací. I el que fa que el camí que han decidit prendre els seus ciutadans siga de no retorn.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps