Ara que l’independentisme viu hores baixes, abunden els qui s’apunten a fer-ne llenya. Tal com van aparèixer independentistes de sota les pedres —també de pedres unionistes—, ara apareix l’independentista, diguem-ne, reformista, disposat a renunciar als objectius inicials per, com diria Lampedusa, “acomodar els seus interessos particulars i concrets a les vagues idealitats polítiques”. Hi ha força estudis que analitzen com la gent s’apunta al carro guanyador... i com corre a ser el primer a saltar del vaixell que naufraga.
Sigui com sigui, és cert que una vegada esfumat el momentum de la victòria d’aquella tardor del Primer d’Octubre de 2017, no és fàcil mantenir l’esperança sobiranista. I una manera de distreure la frustració és ajornar els objectius. I de passada escarnir als qui “encara” els urgeixen, tractant-los d’il·lusos. Però també és cert que a l’altra banda, per no perdre l’esperança, hi ha qui s’enganya sobre on s’ha anat a parar i no toca de peus a terra.
Com es pot combatre aquesta doble deriva extrema que cada vegada separa més aquells que en la feliç Via Catalana de 2013, fa deu anys, s’havien donat les mans sense preguntar qui eren ni d’on venien, només en la confiança que coincidien en on volien anar? De sempre a una banda hi ha els principis, els desigs, els interessos. I a l’altra, la realitat fàctica, el poder, la força. Per anar bé, els principis, els desigs o els interessos no haurien de perdre de vista la realitat fàctica i la distància a què es troba. Però, en nom de la realitat, tampoc es pot demanar que hom renunciï als principis, als desigs o als interessos, per lluny que estiguin. Ni en el cas del desig d’independència, ni en cap altre cas, sigui la pau mundial, sigui el final immediat de la violència masclista.
Ho dic perquè la típica crítica que es fa als grans objectius per desacreditar-los és dir: “això és impossible”, “ets un somiatruites”... I, tanmateix, són els principis més elevats, els desigs impossibles i els interessos els que solen canviar la realitat i forçar canvis en els antics equilibris de força. Si cal criticar-los, que sigui per ells mateixos, per la seva extravagància, poca noblesa o insensatesa, però no em sembla raonable voler liquidar-los per la seva distància de la realitat en un moment determinat. És quan la guerra és més cruel que hi ha més invocacions de pau!
I, viceversa, hom ha de saber mantenir principis, desitjos i interessos, si els considera fonamentals, però sense autoenganyar-se respecte de la seva possibilitat. Ignorar els obstacles no els fa més realitzables, sinó que els boicoteja. En el cas de l’independentisme, per posar un exemple, és absurd que, per una banda, es culpi el Govern de l’octubre del 2017 de no tenir res —o gairebé res— a punt, i que, alhora, s’exigeixi l’aplicació immediata d’una DUI, com si ara sí que fos possible tirar-la endavant sense tenir res més a punt que llavors.
Per dir-ho sense embuts i posar-hi noms: és desitjable que l’ANC reconegui quina és la realitat política actual i la correlació de forces. Sense renunciar als seus objectius, però sense enganyar-se sobre quins són els fets i les estratègies possibles. I, alhora, seria recomanable, i urgent, que es respectessin els desigs més extrems, sense tractar-los de màgics, terraplanistes o friquis, que és una manera d’acabar-los de radicalitzar. A l’independentisme li cal joc net.
