Por, autocensura i silenci

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“La pitjor censura és l’autocensura”. La sentència lapidària és del periodista David Fernàndez, de qui conta la llegenda —o no tanta llegenda— que un bon dia, quan anava a ser entrevistat per un dels principals diaris de l’Estat espanyol, es va trobar que “només” tenia tres temes censurats: la Caixa, el BBVA i el Santander. Ho explicava ell mateix al cicle Mordasses, una sèrie de debats que van prendre el nom, citant l’IEC, d’un “objecte que es posa a la boca per impedir de parlar”.

La censura i, per extensió, l’autocensura ha estat un dels mals recurrents del periodisme. Costaria de trobar una sola persona que, havent format part del planter d’un mitjà de comunicació, no haguera rebut la trucada de torn del director, el cap de redacció o l’amo de tot plegat perquè canviara tal o tal cosa, retire no sé quin nom o referència o, directament, li hagen amollat que “allò no es pot publicar”. Després, és clar, arriba l’autocensura: tu mateix evites qüestions, persones o fets delicats per estalviar-te el toc d’atenció corresponent i, així, el cercle es tanca i la censura és perfecta perquè no cal ja ni exercir-la directament.

La popularització de les xarxes socials, però, va capgirar-ho tot. Fins i tot, hi ha qui parla d’un nou “periodisme ciutadà” basat en la idea que ara tots tenim un mòbil a la butxaca amb càmera, accés a internet i una plataforma on dir-hi la nostra. Qualsevol pot ser periodista en qualsevol lloc i en qualsevol moment. I, com no podia ser d’una altra manera, a poc a poc, els vicis, els temors i la mala praxi del periodisme convencional s’han vessat sobre aquestes noves veus ciutadanes —em resistisc a dir-ne periodisme, ni tan sols amb el cognom ciutadà—, incloent-hi l’autocensura.

L’anomenada Llei Mordassa —objecte a la boca, etcètera— ataca, precisament, aquesta font incontrolada d’informació. La mordassa es posa ara als dits que teclegen compulsivament els teclats ficticis de les pantalles tàctils i que permeten fer públic allò que, durant molt de temps, només restava en un ambient més reduït. Fa unes setmanes, un tuitaire va fer córrer la imatge d’un policia local de València clavant un mastegot a una dona desarmada i possiblement èbria al barri de Barona; en el passat, seria un abús de poder més gairebé anònim, però ara ha corregut lliurement. La falta de control de qui, com o de què s’informa és un dels temors més grans d’allò que en diem els poders. I la Llei Mordassa pretén, precisament, barrar el pas a aquesta llibertat anàrquica i descontrolada i insuflar un element clau a tots els ciutadans: la por.

La por és el pas previ i necessari de l’autocensura. És per això que es busca d’una manera conscient i, sobretot, s’intenta fer que recaiga sobre un nínxol de pensament molt determinat: independentistes, comunistes, ecologistes, anarquistes, immigrants, anticapitalistes... És a dir, dissidents de tota mena. Publicar la imatge d’un policia pot ser delicte, com fer acudits o crítiques punyents, fent-ho caure dins d’aquesta engruna tan mal·leable, llefiscosa i elàstica de “l’apologia del terrorisme i la violència”. Hom ja no sap bé què és i què no és delicte però, de tant en tant, ens deixen anar idees per estimular aquest sentiment de terror entre la massa rebel.

El Ministeri de l’Interior advertint que fer retuit d’un missatge delictiu —endevina-ho tu— podria ser en si delicte sobredimensiona la por i calla molts debats. També que el portaveu del PP, Rafael Hernando, deixe anar que s’obligarà a tots els usuaris de les xarxes socials a registrar-se perquè els comentaris mai no puguen ser anònims. L’autocensura salta així del periodisme a altres sectors com la docència. Per això es comencen a promoure webs per denunciar anònimament professors que suposadament es dediquen a adoctrinar en l’aula i s’agafa uns quants docents catalans i se’ls empapera per un debat a classe sobre l’1-O.

La jugada esdevé perfecta. Si els periodistes, els professors i el ciutadans crítics tenen por i s’autocensuren, la disbauxa del poder i les retallades innegables dels drets democràtics no seran atacats. Perquè tu pots ser el següent empaperat o qui acabe a la garjola. Ja hi ha estudis que parlen que un de cada tres missatges a les xarxes socials (Twitter, Facebook, etc.) es deixen d’escriure o de publicar per por. Per l’autocensura de l’usuari.

L’Ovidi deia que “hi ha gent que no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català”. I podríem actualitzar-lo: “Hi ha gent que no li agrada que es parle, s’escriga o es pense a les xarxes socials; és la mateixa gent que no li agrada que es parle, s’escriga o es pense”. I és que el camí cap a la dictadura només té una direcció: de la por a l’autocensura i de l’autocensura al més absolut, perillós, ensordidor i terrible silenci.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio