Presos: unitat i defensa política

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan aquest article surti publicat, faltaran pocs dies perquè les meves companyes Mireia Boya i Anna Gabriel siguin citades a declarar al Tribunal Suprem espanyol. Dues persones més que l’Estat ha situat en el punt de mira, en el que ja va prenent proporcions de Causa General. L’Estat ens ha declarat la guerra perquè no ens perdona l’1 d’octubre i perquè, davant aquells que el qüestionen, no sap fer altra cosa que reprimir. Per tant, previsiblement en els propers mesos i anys creixerà el nombre de presos polítics que, a més, procediran d’un ampli ventall de col·lectius.

Aquesta amplitud és un reflex de la transversalitat social i política del moviment republicà, que és allò que l’ha fet fort. Tanmateix, aquest punt de partida divers fa que la unitat antirepressiva calgui construir-la amb esforç i cura. Perquè un dels efectes que busca la repressió contra els qui lluiten, juntament amb l’escarment, l’exemplaritat i la por, és la divisió.

El que ha anat transcendit de les estratègies de defensa dels respectius advocats ja deixa entendre algunes divisions. O bé entre diferents presos i encausats, o bé entre aquests i les estratègies del moviment polític (passades, presents o futures). L’històric advocat August Gil Matamala, en una entrevista recent, s’expressava a favor de triar un tipus de defensa política, que vol dir que “el que es defensa continua fent política” i que entén “totes les fases del judici com moments de fer política”.

L’independentisme té un llarg bagatge de lluita antirepressiva. Precisament Gil Matamala va ser un dels defensors dels detinguts per l’Operació Garzón de 1992. I d’aquell episodi, en podem extreure una altra experiència interessant.

A principis de 1993 es va constituir la Comissió de Portaveus dels Presos i Encausats Independentistes, formada per 13 persones: Lluís Maria Xirinacs, Carles Castellanos, l’actual diputat de la CUP Carles Riera, l’alcalde d’Arbúcies Jaume Soler, Teresa Mas, Josep M. Cervelló, Joan Guinovart, Ramon Moragues, Robert Samó, Ermen Llobet, Narcís Sellas, el valencià Toni Infante i l’enyorat Toni Lecha. Aquella Comissió es va crear d’acord amb la majoria dels presos independentistes, aquells que volien ser representats per algú més que pels seus advocats. La necessitat del moviment polític era que, tot i el cop dur que va significar aquella operació repressiva, no s’optés per sortides individuals que representarien una derrota dels plantejaments de lluita. En concret, es buscava una alternativa a l’única que oferia l’Estat en aquell moment, que era la de l’article 57 bis B del Codi Penal: penediment personal, petició de perdó i delació de companys. La coneguda com a reinserció.

En el seu Manifest, la Comissió va establir el punt de partida de la defensa política dels presos:

“Que hem lluitat —continuem lluitant— pels drets i per les llibertats polítiques, personals, socials i nacionals del nostre poble.

Que ningú no té dret a exigir-nos que reneguem de la nostra lluita, ni que renunciem als seus legítims objectius: i menys encara a voler-nos forçar a la indignitat personal i política pretenent fer-nos col·laborar en la repressió del moviment per mitjà de la delació i d’altres formes de renúncia o rendició.

Que reclamem el dret —reconegut en la Declaració Universal dels Drets Humans— de poder lluitar lliurement pels legítims objectius del moviment independentista català en un marc polític plenament lliure i democràtic.”

La situació en aquell moment era diferent: Terra Lliure ja no actuava i tant el Govern català (CiU) com l’espanyol (PSOE) van acabar acceptant que era millor col·laborar a tancar bé aquella etapa. Ara, per contra, els judicis i els empresonaments són la primera línia de foc de l’Estat per combatre el moviment republicà. Per això tracten d’utilitzar políticament les paraules dels nostres presos en les declaracions davant del jutge, amb la inestimable col·laboració dels mitjans que en un exercici ben sensacionalista, prioritzen l’impacte del titular a la necessària contextualització.

La Comissió de Portaveus va servir per a l’acompanyament dels familiars, per mantenir el discurs polític, per explicar els judicis i per interlocutar, tant amb partits polítics i entitats civils com amb el mateix Estat quan va accedir a negociar (condicions penitenciàries, ritmes dels processos judicials i finalment, peticions d’indult). I, sobretot, va servir per fer tot això de la manera més unitària possible.

En la situació actual, plantejar una defensa política conjunta seria un gran avenç. Entendre els judicis com una expressió més de la lluita per l’autodeterminació, no pensant tant en els jutges espanyols, sinó en una comunitat internacional que ha començat a interessar-se per Catalunya.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).