Països Catalans: conjuntura favorable

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Catalunya ha guanyat posicions irreversibles cap a la seva constitució en república. Tanmateix, la via d’accés a la independència que el poble català ha assajat en aquesta última dècada ha tingut alguns punts febles. La majoria ja s’han apuntat: una certa idealització de la via institucional (“de la llei a la llei”), així com del paper dels països de la UE, acompanyat consegüentment de la manca de previsió, per tant, d’escenaris de desobediència i insurrecció democràtica. Hi ha un altre aspecte sobre el qual també caldria reflexionar críticament: l’anàlisi sobre la força o feblesa de l’Estat espanyol. Sobre això, jo mateix vaig escriure en aquestes pàgines un article que, si l’hagués de fer ara, no diria exactament el mateix. Perquè algunes de les contradiccions internes que hi vaig assenyalar s’han demostrat suportables pel Regne d’Espanya: la repressió contra el referèndum i l’independentisme no ha generat el rebuig de les bases del PSC-PSOE, ni tampoc ha qüestionat la pertinença de l’Estat a la UE.

Això sí, Catalunya ha posat l’Estat en una situació de crisi que l’ha obligat, entre altres qüestions, a mostrar la cara més lletja de la seva policia o haver de treure el Borbó en actitud desafiant. Si aquesta situació de crisi s’obrís en més fronts, el cadenat del 78 acabaria cedint.

Ja hi ha qui des de Catalunya ha apuntat aquestes necessàries aliances amb altres pobles de l’Estat. I si bé és interessant mirar cap a Euskal Herria, Galícia o Andalusia, resulta indispensable que ens adonem de la realitat que tenim davant dels nassos: la conjuntura política que estan vivint el País Valencià i les illes Balears.

L’independentisme ha tingut històricament els Països Catalans com a reivindicació legítima, però aquesta fidelitat ideològica ha contrastat amb la capacitat real de construir projectes polítics compartits. Però ara, en canvi, la història ens brinda unes respectives conjuntures que, si bé encara queden lluny de ser confluents, tenen alguns elements compartits que val la pena connectar i aprofundir.

La situació al País Valencià recorda molt la de Catalunya en el període del primer Tripartit (2003-2006): un Govern de canvi que arriba al poder amb la promesa de millors polítiques socials, i que alhora veu en la reforma del finançament la condició sine qua non per dur-les a terme.

En aquests 15 anys, tanmateix, han passat moltes coses. Si ja va ser difícil per a Catalunya obtenir un nou acord de finançament, encara ho serà més ara que l’Estat espanyol ha travessat una crisi i un rescat bancari, i que ha deixat un enorme forat d’endeutament contra la guardiola de les pensions. I no tan sols això: l’evolució dels darrers anys, especialment a partir de la sentència del TC del 2010 contra l’Estatut català, indica una voluntat recentralitzadora més enllà de la qüestió financera. El Govern del Botànic i les Corts amb majoria de canvi ja han experimentat el mur del TC, i algunes de les lleis més emblemàtiques són objecte de recurs o suspensió: el decret de sanitat universal, el decret d’usos lingüístics de l’administració o la llei de la funció social de l’habitatge.

Altres reptes del País Valencià, com ara el canvi de model econòmic necessari per superar la dependència del turisme, s’evidenciaran com a impossibles sense més eines de sobirania.

A l’autonomisme, per tant, se li veuen els límits. Però no s’ha esgotat. Principalment, perquè als partits que encapçalen el Govern del Botànic no els interessa obrir aquest segon front a l’Estat espanyol, i menys encara a curt termini. D’aquesta manera el finançament serà la bandera de la propera campanya, sumada a la bandera anticorrupció ara que evolucionen els judicis contra el PP.

Pel que fa les Illes, el conflicte del finançament també pot obrir-se a mitjà termini. I el xoc amb el Constitucional també és evident: la llei de toros està suspesa i la llei de residus tot apunta que correrà la mateixa sort.

Si les conjuntures del País Valencià i les Illes encara no conflueixen amb la de Catalunya és per una diferència principal: falta massa crítica que, des de fora de les institucions, mobilitzi en favor de la sobirania. Allò que a Catalunya van fer en el seu moment la Plataforma pel Dret a Decidir (2006) o les consultes (2009-2011) i que va desembocar en la creació de l’ANC i l’orientació independentista d’Òmnium (2012).

Cal que emergeixin moviments d’aquestes característiques i així obrir nous fronts dels pobles contra l’Estat. El republicanisme català faria bé de prioritzar aquestes aliances. Fugint de paternalismes i calcs. Intercanviant experiències, connectant-nos solidàriament i aprenent d’aquells que ja fa anys que s’enfronten directament a la versió més agressiva del PP. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).