Fracàs escolar?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’estudi parla de Barcelona, però les dades són fàcilment extrapolables arreu del país, si no del món. No esperaré al final de l’article per anunciar la meva conclusió: sí, és evitable. Encara més: fa dècades que sabem com evitar-ho.

No hauríem de parlar, doncs, de fracàs escolar, sinó més aviat del fracàs d’una societat que, tot i tenir les claus per millorar, no ho fa. Van passant un conseller d’educació rere l’altre, un ministre rere l’altre, i uns fan veure que no existeix el problema, d’altres fan veure que no es pot solucionar. Les coses sempre han anat així, diuen, arronsen les espatlles i se’n van al seu barri, un barri sense fracàs escolar, i envien els seus fills a una escola amb bons resultats, i ja està. Qui dia passa, any empeny, i els problemes dels altres sempre semblen més petits que els propis, perquè ens queden més lluny, és clar.

Les dades parlen de renda, però no expliquen que una renda més alta comporta més accés a la cultura en general i a la lectura en particular. I és això, més que no pas els diners que té la família, el que incideix en els resultats a l’escola. Com a mínim des dels anys 90 sabem, perquè uns investigadors ianquis ho van documentar profusament, que el nombre de llibres que hi ha en una casa quan una criatura entra al parvulari és un índex que permet predir de manera pertorbadorament precisa quines possibilitats d’èxit tindrà al sistema acadèmic. Hi ha excepcions, és clar, i tots en coneixem. Tant de nens de cases lletrades que no se’n surten, com de nens de cases no lletrades que se’n surten molt bé. Però són això, excepcions, anècdotes, confirmacions d’una norma injusta que deixa poc lloc a la mobilitat social.

Al nostre sistema educatiu l’èxit acadèmic depèn en gran mesura de la capacitat per a la lectoescriptura. Cal revisar un sistema que es permet de no valorar altres talents, que fa la vida (escolar) impossible a les persones amb dislèxia o altres dificultats per llegir i que penalitza fins a límits absurds la creativitat. De nou, hi ha excepcions. Escoles amb projectes educatius més raonables, mestres amb una visió més oberta. Però, com més pugem de curs, més rares són aquestes excepcions. En tot cas, és innegable que a la nostra societat és desitjable entrenar l’habilitat de comunicar-se per escrit, d’entendre el que es llegeix, fins i tot de gaudir amb la lectura.

A les cases en què es llegeix, una persona de tres anys ha interioritzat elements bàsics per a l’èxit acadèmic. Entén la diferència entre discurs oral (dúctil, variable, imprevisible) i discurs escrit (ordenat, fixat, memoritzable); sap com s’agafa un llibre, com es passen les pàgines, que nosaltres llegim d’esquerra a dreta i de dalt a baix. Sap que als llibres hi ha històries que només ens són accessibles si aprenem a llegir: és a dir, entén la relació entre el concret (objecte) i el símbol que el representa (lletres), entén que l’escriptura segueix una lògica i que existeix un codi que, un cop desxifrat, ens permet d’accedir a informacions, a fantasies, a mons que no són aquest nostre món de cada dia. Més enllà de tot això, una persona de tres anys que viu en una casa on es llegeix, entén la lectura com una part integral de la vida. No és una estranyesa de l’escola, no és una obligació absurda. És com esmorzar o parlar per telèfon, una cosa més que fan els grans (i els petits) cada dia.

Aquest estudi dels anys 90 que esmentava abans no es limitava a l’enfocament catastrofista: a l’escola podem ajudar els nens que no viuen en famílies lectores a compensar l’avantatge que els porten els companys que sí. No és fàcil; significa canviar en gran mesura la manera com concebem l’escola. Passa per posar la lectura al centre. Lara Reyes, mestra en un d’aquests famosos centres “d’alta complexitat” i investigadora de la UAB ha escrit recentment una tesi doctoral (podeu llegir-la aquí ) sobre la seva experiència amb un grup de nens que, en tres cursos (de tercer a sisè de primària), van passar de tenir dificultats per desxifrar el codi a interpretar obres literàries de gran complexitat amb una naturalitat i una diversitat d’eines que ja voldrien molts adults ben formats.

El més curiós és que l’experiència de Reyes no exigeix més pressupost a l’escola, ni grans canvis estructurals. Exigeix, simplement, canviar la manera com ens mirem els nens, canviar la manera com ens han ensenyat que havíem d’ensenyar, canviar costums tan antics com la divisió entre rics i pobres. Però, si sabem que es pot canviar una injustícia i sabem com canviar-la, no és un crim continuar sense fer-ho unes quantes dècades més?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Bel Olid
Bel Olid

Escriptora. Autora de La mala reputació i Vents més salvatges.