Neu mediàtica

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquesta setmana la meteorologia ha inundat els butlletins radiofònics, les portades dels periòdics i els telenotícies. Possiblement els flocs hagen emblanquit també la seua galeria de fotos del mòbil. A veure en quin teulat hi ha el caramell més punxegut; a veure on s’ha fet el congesta més espectacular. Els qui vivim a la ciutat ens ho mirem amb un punt d’emmirallament. La neu té quelcom de magnètic, quelcom d’oníric que és difícil d’explicar. Avui molts correrem país endins a xafar la catifa blanca, a testimoniar, mòbil en mà, que “jo també vaig viure la nevada del 2018”. 

Els mitjans bé que saben del poder hipnòtic de la neu. Neva, en el mes de febrer, veges tu quina cosa més extraordinària! Per als mèdia, el temps –i això ho sabem molt bé els i les valencianes- és la coartada per deixar de parlar d’allò realment important. Es confon la (necessària) informació de servei amb la banalització mediàtica. Les unitats mòbils ixen disparades per captar les primeres estampes gèlides. Si la inclemència meteorològica en qüestió té forma de volva, aleshores la narcotització col·lectiva està assegurada. Mireu, mireu, quins pobles més bonics sota la manta blanca! Veniu a xafar la catifa natural!

Em pregunto què passaria si els mitjans de comunicació dedicàrem normalment al món rural la meitat d’atenció que li dediquen cada volta que neva. Si destinàrem la meitat de temps i recursos a abordar, en profunditat, els problemes endèmics dels territoris d’interior (el despoblament, la masculinització, l’absència de polítiques públiques per fixar població, el tancament de les escoles rurals i un llarg etcètera). Perquè els mitjans ens hi fixem quan neva o hi ha un incendi o bé quan se celebra una festivitat. Meteorologia i folklore. Poc més. Amb la nostra visió de periodistes urbanites contribuïm a alimentar una imatge típica i tòpica de les zones de l’interior del país. No volem gravar estufes de pellet, sinó iaios deixant-se l’esquena mentre tallen llenya amb la destral. Aquest decalatge, aquesta visió parcial i plena de prejudicis, l’explicava a la perfecció el tècnic de turisme Manuel Ruiz en un article a El Salto

Aquesta mateixa setmana vaig tenir oportunitat de parlar amb ramaders vinculats a la indústria porcina de casa nostra. Fou l’endemà que el programa Salvados emetera un programa que deixava als peus dels cavalls a aquest sector ramader. No serè jo qui defense el model d’explotació intensiva que impera a Espanya. No. Tanmateix, emetien una queixa que no s’hauria de passar per alt: la postura de superioritat moral amb què aquell programa i en general la societat es mira les pràctiques del camp. “Ací no hi ha gent per instal·lar grans magatzems; tampoc cap gran indústria no hi vol aterrar. A què es pensen, els de ciutat, que ens hem de dedicar?”, es queixaven.

De fet, el rerepaís ha esdevingut d’un temps ençà la cambra dels trastos de les ciutats: aerogeneradors, plantes de residus, mines a cel obert, línies d’alta tensió… La contestació social davant d’aquests projectes, habitualment, és escassa i el cost electoral, mínim.  

Tot això, però, interessa poc als qui cada dia cobrim l’atrafegada i “interessantíssima” agenda política de València, Castelló o Alacant i als qui fem vida a la ciutat. El món rural acaba concebent-se com un escenari de cap de setmana, un producte de consum més que volem net, bucòlic i, a poder ser, nevat. Un paisatge de postal, tal com ens l’ensenyen per la tele. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Violeta Tena
Violeta Tena

Periodista d'EL TEMPS.