Stop STEP

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La història sembla que e srepeteix. Un cop més, un projecte pretén esbudellar l'Albera, terra de frontera entre estats i escenari d'interessos supra-estatals.

Aquest cop, ens ha tocat el gas. I com sempre, tímidament però amb fermesa, s'han començat a sentir les primeres veus per denunciar el projecte de gasoducte que ha d'interconnectar Europa.

Però aquest cop, les sensacions són ben curioses, si les comparem amb altres projectes que fins ara ens han afectat als Països Catalans, aquest cop hi ha diferències significatives.

Quan el projecte de transvasament de l'Ebre estava en el seu moment àlgid, vam sentir arguments de molts tipus per justificar-ne la realització. L'aigua necessària per als pagesos dels camps amb regadiu. L'aigua pels ciutadans de Barcelona. L'aigua, com un bé necessari que calia compartir. I a aquests arguments, que pretenien afrontar territoris i poblacions, vam poder respondre des dels altres territoris. No, no volem més aigua a Barcelona per construir més hotels o omplir més piscines. Volem una delta viu. Sabíem quins eren els interessos i els que se'n beneficiaven, quins eren els possibles danys i com se podien aturar. Però els que imaginaren el projecte encara tenien la necessitat de justificar-se, d'argumentar, de donar raons que suposadament havien de convèncer una majoria i donar als mitjans de comunicació l'argumentari ben travat per limitar-se a repetir-lo.

Més tard, ja directament a la Catalunya Nord, ens va venir la THT, MAT en la versió del sud. I com que es tractava d'una connexió entre estats, i no al si d'un mateix territori administratiu, l'argumentari va variar un poc. Es va parlar de connexions europees, de distribució d'energia provinent d'altres continents. Però un cop més, i segurament degut a la mobilització que se va coordinar a banda i banda de l'Albera, van sorgir els altres arguments, els arguments sentimentals que la premsa va explotar. Mentre el Rosselló i l'Empordà (i també Barcelona) s'omplien de manifestacions multitudinàries, TV3 i en general la majoria de la premsa, ens feia gaudir de notícies de primera plana, mostrant els generadors elèctrics instal·lats en ple estiu a Barcelona. Sorollosos i molestos per als pobres barcelonins que volien gaudir de l'aire condicionat. I vam poder respondre que no, que la THT no portava l'electricitat a la porta de casa del veí de l'Eixample. Que la THT permetia encendre un neó, només situant-lo uns metres més avall, i que aquesta potència era per un transport de llarga distància, no per transportar energies renovables o de proximitat.

I ara, quan encara no ens hem oblidat dels projectes anteriors, ens arriba el projecte del STEP (South Transit East Pyrenees), anomenat MIDCAT en un dels trams del sud. Aquest cop, dos noms per anomenar un tram que ens atrapa l'Albera, venint des del nord i des del sud per a, un cop més, segons ens diuen, connectar Europa i Àfrica. Un més. I de moment, encara esperem els arguments per tocar la corda sensible dels televidents. Algú ha trobat a faltar mai el gas a casa seua, per encendre els fogons? Algú s'ha trobat amb una ruptura d'estoc de bombones de gas? Alguna notícia que faci tremolar els consumidors de gas?

Doncs de moment, no. De moment, només sentim arguments geoestratègics. No podem dependre del gas rus, controlat pel maquiavèl·lic Putin. Ens diuen que la globalització és això: connectar territoris a escala mundial, en tots els àmbits. Però realment aquest gasoducte ens alliberarà de la dependència a un país poc democràtic? Ja s'ha començat a explicar que, evidentment, aquest gasoducte no fa desaparèixer la dependència del gas natural de Rússia (com bé ho explica aquest vídeo) ni dels recursos naturals de països poc democràtics.

I sobretot, tampoc no és garantia d'un consum més ecològic o més coherent. I aquí hi ha una de les claus de l'oposició a aquest projecte. El gas i la seua distribució com una última batzegada per arrapar-se al projecte de les energies fòssils. Aquestes energies fòssils, que tothom veu condemnades a mort, però per a les quals es continuen fent inversions multimilionàries emparades sota el paraigua de la Unió Europea que el considera un projecte d'interès comú. I com molt bé deia un manifestant a Perpinyà fa unes setmanes: cada euro que s'inverteix en les energies fòssils és un euro que no s'inverteix en les renovables.

Així que no dubtem ni un instant. MIDCAT, ni aquí, ni enlloc! Stop STEP!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marta Serra Serra
Marta Serra Serra

Professora de secundaria a l'ensenyament públic i membre del Casal de Perpinyà.