Aquest dimarts la vicepresidenta segona del Govern espanyol en funcions i líder de Sumar, Yolanda Díaz, farà pública la proposta de la seua plataforma per a una amnistia que desencalle la investidura de Pedro Sánchez, pendent de les negociacions amb els partits independentistes catalans.
A l’hora de tancar aquesta edició d’EL TEMPS no s’ha fet públic, encara, el contingut de la proposta, però s’ha fet constar que Jaume Asens l’ha enviada als líders de Junts a través de Toni Comín, conseller a l’exili i interlocutor del partit liderat pel president Carles Puigdemont en les negociacions.
L’amnistia, tinga el nom que acabe tenint, sembla una proposta ferma que fins i tot ha admès el PSOE, tot i que algunes veus del Govern espanyol, com la de Félix Bolaños, s’han mostrat reticents, d’entrada, a la proposta de Sumar amb voluntat de voler diferenciar-se’n. Siga com siga, fins i tot Sánchez ha reconegut que la investidura s’està negociant en aquests termes, i la dreta espanyola n’és tan conscient que ha convocat diverses mobilitzacions per a fer-hi front i ha recuperat, si és que alguna vegada el va perdre, el to amenaçador i apocalíptic, habitual en els seus discursos quan formen part de l’oposició.
Tot fa pensar, per tant, que l’amnistia, anomenada d’aquesta manera o amb alguna altra formulació terminològica, serà una realitat i servirà per a desencallar la investidura de Pedro Sánchez. És evident, i així ho ha deixat clar una part de l’independentisme català, que l’amnistia no ha de ser una finalitat en si mateixa, sinó que calen moltes altres mesures per a resoldre el conflicte polític que enfronta Catalunya amb l’Estat espanyol. Però és innegable, alhora, que la mesura, si s’acaba concretant i aplicant, serà un pas important a l’hora d’alleugerir la tensió acumulada durant aquesta última dècada. Una tensió que mai no s’hauria d’haver generat.
De fet, l’amnistia ha de servir, exactament, per a això: per a tornar a la casella d’eixida i per a deixar el comptador de la repressió a zero amb la desjudicialització d’un conflicte que afecta milers de persones, començant pels qui han patit anys de presó i encara pateixen l’exili i continuant, també, per la gran quantitat de causes que afecten persones anònimes i que van ser víctimes d’un moment polític que s’hauria d’haver evitat per part del Govern espanyol.
Sense oblidar el patiment d’aquests anys, perquè oblidar el passat és un error que no pot cometre cap societat, cal situar el debat en l’àmbit del qual mai no hauria d’haver eixit, que és el del terreny polític. Per descomptat que els socialistes, i també una part de Sumar, no estarien negociant una amnistia si no necessitaren els vots de l’independentisme per a formar govern. Però també cal constatar una realitat, i és que l’independentisme català ha aconseguit que una part del nacionalisme espanyol, ubicat al centreesquerra, accepte negociar sota uns paràmetres inimaginables fins fa ben poc.
Això és, exactament, la política: forçar l’adversari a canviar de posició. I si aquesta nova posició és més democràtica i més justa, millor. L’amnistia ho és, només cal veure qui s’ha posicionat en contra de la mesura: Vox amb un discurs que suggereix possibles reaccions colpistes, un PP enfurismat per no poder accedir a la Moncloa i els antics líders, molt malament envellits, d’un PSOE del passat que ja no representa ningú. Si s’acaba aconseguint, l’amnistia serà un èxit indiscutible.
