Mentre jo llegia l’article de Manuel Baixauli de la setmana passada «En girar el cantó», mentre l’aplaudia esperançada pels canvis que ell intuïa i presagiava, quatre criatures, o tres, o cinc, perquè la notícia no ho especificava, vivien les darreres hores amb sa mare. En girar el cantó, uns dies després d’aquell article, la mare d’aquelles criatures va ser atropellada per l’home que, en algun moment, li havia dit que l’estimava. Que l’estimava! Ahir mateix, en una novel·la de misteri d’Elizabeth George llegia aquesta reflexió d’un dels personatges, Polly, tot just quan acaba de ser colpejada violentament i violada per l’home que estima: «Comprengué que no sabia què significa estimar algú. Pensava que era bo, el desig de compartir. Pensava que era com quan allargues la mà i algú l’agafa, l’estreny, la prem i et salva del riu. Parles. Li contes coses de la teua vida. Dius, això és el que em fa mal, i li ho dones, i ell ho agafa i et dona, en canvi, el que li fa mal, i tu ho agafes i així s’aprèn a estimar. Et recolzes en la seua fortalesa. Ell es recolza en la teua fortalesa. Es forja un vincle. Però no és així, no com ha estat hui, ací, en aquesta casa. No és així.»
Ben segur que els quaranta-tres homes que han assassinat les seues dones o exdones des de gener fins a setembre d’aquest any en l’Estat espanyol —i potser quan llegireu aquest escrit ja en seran més— tampoc no ho saben, què significa estimar algú. Tenen una concepció ben diferent de l’amor, que abraça la humiliació, el poder sobre l’altra, la fúria. M’agradaria creure que aquesta exacerbació de la violència contra les dones representa la ranera de la mort del masclisme, però només és un desig. Representa solament allò que representa, és a dir, l’excés de la norma.
Tot això em provoca una tristesa molt i molt profunda, perquè em costa de veure quina podria ser la solució, que sempre he pensat que passa necessàriament per l’educació, i encara ho pense. Però veig la profusió de mascles adolescents que cometen malvestats contra les seues companyes i m’espante, perquè allà on Baixauli parla de l’antiga tradició de pegar a les xiques amb una pilota per sant Antoni, ara tenim jovenets que despullen les xiques virtualment o que les violen en colla. I ja ho sé, que no és la norma, però m’esborrona l’excés, em fa dubtar molt sobre si, realment, anem a millor. Voldria creure, de veritat que voldria creure les paraules de Baixauli, quan diu que «A cada escàndol, el nombre d’homes que fan el canvi, que assimilen l’obvietat, es multiplica». Però la veritat és que el que jo puc imaginar sense esforçar‑me gens, són els comentaris d’aquells mascles de la Federació de Futbol: les putes cabrones, què s’han pensat? Sí, han arribat ací perquè nosaltres hem volgut! Unes males putes, totes, que els dones la mà i t’agafen el braç!
És cert que les coses canvien, però mentre jo escric, mentre llegiu, ara mateix, hi ha una dona —un fum de dones, arreu del món—, que està a punt de trobar‑se, en girar el cantó, amb un que la menysprea, que l’apunyala, que la crema, que li dispara, que la colpeja, que la viola, que la mata —que ens mata un poc a totes— pel simple fet de ser una dona.
