De totes les revolucions en marxa, la més avançada és, potser, la feminista. La quantitat monstruosa d’assassinats de dones per part d’homes i les polèmiques generades per sentències judicials cavernícoles o per comportaments públics d’homes amb poder, han activat les dones, que exigeixen justícia. Com tota revolució, el feminisme, carregat de raons, topa amb un statu quo i unes inèrcies que el frenen, que posen pals a les rodes. Qui està en una posició de privilegi —l’home— no té pressa a perdre-la, tot i reconèixer —si és que ho fa— que hi ha una discriminació. I com tots els progressos, si al principi es lluitava per desigualtats que clamaven al cel —dret al vot, al treball, a ocupar càrrecs públics...—, amb els anys la lluita s’ha estès, també, a situacions més subtils, tan justificades com les anteriors. Un progrés que agafa amb el pas canviat molts homes i dones incapaços, de moment, d’escapar a una inèrcia de segles.
Tots els homes i totes les dones hem tingut comportaments masclistes que ara ens pareixen ridículs, però que en el seu moment eren normals, perquè la societat en conjunt ho era, de masclista, per tots els quatre costats. Les excepcions són raríssimes i heroiques. En general, si mires amb perspectiva, la civilització millora, i molt. La major part de la gent s’adapta als canvis. Tots, jo el primer, hem tingut comportaments, frases o gestos reprovables que ara ens fan vergonya. Al meu poble, quan jo era menut, per Sant Antoni era tradició que els xics perseguírem i pegàrem —sí, pegar— a les xiques amb unes pilotes de cuiro petites lligades a un cordó. Les pilotes es venien a les botigues i devien fer molt de mal. S’havia fet des de sempre. Un dia, per sort, es van prohibir les pilotes i s’anul·là la tradició; els xics d’ara potser ni ho coneixen. També recorde els murmuris irònics dels obrers que treballaven a la finca d’enfront cada volta que, sent novençà, eixia a estendre roba, o les mirades massa fixes d’algunes iaies quan portava els fills amb cotxet al parc, o el que em costà convèncer ma mare que jo també podia fer faenes de casa i ajudar-la. El món va a millor. Que s’haja produït un escàndol per un bes públic no consentit és una excel·lent notícia. Indica que encara hi ha molt a lluitar, però també que s’avança de pressa. A cada escàndol, el nombre d’homes que fan el canvi, que assimilen l’obvietat, es multiplica.
Ja m’agradaria que altres revolucions pendents progressaren al mateix ritme: la igualtat entre els parlants de distintes llengües, la consciència ecològica, el dret a l’autodeterminació dels pobles, els drets de la comunitat LGTB... Els que tenen una posició de privilegi, emparats per una estructura política, mediàtica i judicial reaccionària, faran tot el que podran per retardar-ho, però les millores arribaran com han arribat les dones policia, les ministres, les presidentes de govern, les escriptores i les directores d’orquestra. És a dir: en girar el cantó.
