És una imatge icònica. En l’autovia cap al Saler i el parc natural de l’Albufera hi ha l’esplanada de la ZAL (Zona d’Activitat Logística), la polèmica ampliació del port de València contínuament paralitzada pels tribunals. Al mig, una solitària construcció de l’horta expropiada, un esquelet de barraca. Una relíquia momificada en competició amb el braç incorrupte de Sant Vicent a la catedral. Un tros en peu de la vella pedania de la Punta esquinçada, 750.000 metres quadrats de terra fèrtil soterrats en ciment i antiga llar d’un centenar de famílies. Eren els temps primigenis de l’imperi del Partit Popular. Aquells en què Rita Barberà vestia de roig i fumava negre al ple del consistori i orinava amb la mirada els veïns que li protestaven l’enderroc de les cases al Cabanyal. Temps de pell bronzejada d’Eduardo Zaplana i del gris espiritual i tèxtil, encara no havia conegut les exquisideses de Forever Young, d’un Francesc Camps que feia de delegat del Govern i enviava policies nacionals a alçar la porra, entre cavallons, a les dones grans. Encara no ho sabíem, però l’estil 1-O ja s’havia inventat.
La història de la Punta és coneguda i no val la pena insistir-hi. Deportacions, càrregues, enderrocs, violència i una inseguretat jurídica flagrant. Se sap de cases que foren tombades minuts abans que arribés l’ordre de paralització. Impunitat i fets consumats. Què li ha suposat al port quatre sentències en contra (2015 el Tribunal Suprem declarà nul el projecte) per ocupar un espai indegudament i pel mal causat? No res, malgrat la contundència de les resolucions: l’horta empedrada és un sòl urbanitzable d’especial protecció agrícola que cal fer revertir. Així ho diu el Pla General de 1988 i així de clar ho tenia Joan Ribó poc abans d’arribar a ser alcalde. A mitjan 2013 el llavors portaveu de Compromís proposà a la comissió d’Urbanisme una moció per retornar els terrenys de la ZAL als seus antics usos d’horta a més de compensar per la pèrdua els propietaris. “No podem abandonar tantes hectàrees de terreny tan valuoses”, lamentà i exigí “tornar almenys part de l’antiga Punta a l’oest de les vies de comunicació entre València i el Saler als antics usos”. I defensà que la futura tramitació de pla de la zona fora “una bona oportunitat per redreçar i corregir errades comeses en el passat”.
Aquell nou projecte fou aprovat aquest estiu i ha suposat una impactant decepció per a les entitats ambientalistes. Qui abans demanava “tornar almenys part de l’antiga Punta” ara diu que això és impossible: “No es pot recuperar”, apuntà Ribó i explicà que el cost econòmic de fer arrere “és inassumible”. Una evolució que s’anà covant durant les nombroses reunions entre la Generalitat, l’Ajuntament i l’Autoritat Portuària i que mostren la supremacia dels últims sobre la resta. Ni horts urbans ni finalització del parc del Túria ni retorn de la platja al barri de Natzaret. El pla només contempla un carril bici maquillat de corredor verd entre la ciutat i l’Albufera. Una almoina que evidencia un poder mastodòntic que ningú no vol contrariar. El port és la gran perla empresarial i per a PSPV-PSOE i Compromís és vital el suport dels empresaris en l’exigència d’un finançament més gran i, de pas, hi ha la finalitat electoral de despullar el Partit Popular d’uns aliats històrics.
A més, l’Autoritat Portuària es una imponent administració a l’ombra impossible de contradir sense conseqüències. I el govern de Ribó no ha destacat ni per agosarat ni per contestatari. Més enllà de les bones intencions tot ha giravoltat entre el continuisme, la incapacitat o l’excés de prudència. El manteniment de les torres al projecte del Parc Central, ni que siga sense cap estudi ni proposta alternativa, és un bon exemple del primer. I la política d’habitatge, amb centenars de cases públiques deteriorades i tancades al Cabanyal, del segon. Tot i que aquest fet, protagonitzat per María Oliver, regidora de València en Comú, està més relacionat amb la ineptitud i necessita un capítol a banda. Per últim, el temor a enemistar-se amb els socis del grup socialista ha deixat algunes mostres poc edificants però sí molt edificades. Sense anar més lluny de l’Albufera, no sols no s’ha tombat l’hotel Sidi Saler, l’Algarrobico valencià, al cor del parc natural, sinó que ha estat rehabilitat per a les antigues sumptuositats hostaleres del passat.
Per tant, carrils bici i poca cosa més. Aquest és l’inventari de la ciutat visible que ofereixen dos anys i mig de legislatura municipal del Govern de la Nau. Però el canvi i una nova València no sols poden funcionar a pedals. En el cas concret de la ZAL, unes 30 entitats ja s’hi han agrupat en contra. El missatge és nítid: ser d’esquerres en l’oposició i equidistant en el poder sol ser una evolució política sense massa horitzó electoral.
