La setmana passada el president francès, Emmanuel Macron, va proposar una reforma de la Constitució del seu país per a dotar Còrsega d’un estatus territorial diferenciat. França, referent dels estats centralistes arreu del món, amb un model del tot atractiu per al nacionalisme espanyol, sembla obrir-se a reformes territorials que, amb molta seguretat, quedaran allunyades de les pretensions dels ciutadans corsos, els més díscols de l’Estat francès. Però és un símptoma, sense cap mena de dubte positiu, el fet que Macron plantege aquesta mena de reformes que van en contra, en principi, de la naturalesa del seu Estat.
L’autonomia corsa tindria cabuda dins la Constitució francesa a través d’una reforma, segons va dir Macron a l’Assemblea d’aquest territori, i és la seua resposta a l’evolució de l’independentisme de l’illa, que sempre ha tingut força i que ha representat històricament una alternativa política que ha incomodat França i que s’ha arribat a traduir, fins i tot, en episodis d’activitat armada protagonitzada per les dues parts. L’últim capítol de tensió es va viure amb la mort del presoner independentista cors Yvan Colonna, tot just ara fa un any i mig, fet que va despertar la reacció del carrer i va tornar a evidenciar la força del nacionalisme cors, ratificada també a les urnes.
La proposta de Macron, a més, s’ha fet de tal manera que seran els electes corsos els qui redacten l’estatus polític que anhelen per a encabir-lo en la Constitució francesa, sempre respectant els límits d’aquesta carta, que haurà de ser reformada per a integrar l’autonomia de l’illa que, tal com també argumentava Macron, havia de contemplar qüestions com ara el bilingüisme en un territori en què la llengua corsa no disposa d’oficialitat. Aquest estatus, per cert, no va ser esmentat de manera explícita pel president francès. No és un plantejament suficientment ambiciós, si es té en compte que dos partits corsos, Corsica Libera i el Partitu di a Nazione Corsa, l’han rebutjat sense voler, ni tan sols, parlar-ne directament amb el president francès. Altres formacions sí que han interpretat aquest moviment com una possible oportunitat.
No cal pensar, per tant, que la proposta de Macron serà aplaudida per la totalitat de l’illa ni pels seus partits polítics, i es pot pensar que passarà molt de temps fins que un encaix de Còrsega dins l’Estat francès puga acabar culminant amb satisfacció per a totes les parts. És obligació dels corsos, de fet, exigir un estatus adequat a la seua realitat després de segles d’ocupació per distints estats. Un exemple que evidencia aquesta situació d’opressió és el fet que França va comprar l’illa a la República de Gènova durant la segona meitat del segle XVIII. Una illa que, pel fet de formar part de l’Estat francès, també ha sigut víctima de l’especulació immobiliària malgrat les exigències del nacionalisme cors perquè s’ature aquest fenomen que tant afecta mediambientalment i econòmicament el territori –un fenomen que també es pateix a casa nostra.
Amb totes les precaucions necessàries, derivades de la naturalesa de l’Estat francès i del fet que Macron actua de manera imperativa i no a còpia de voluntat pròpia, no s’ha de passar per alt que aquest plantejament pot obrir la porta a que en un futur, els territoris de l’Estat francès amb singularitat pròpia reivindiquen un nou estatus favorable als seus interessos i a les seues característiques. Per arribar a aquest desenllaç caldrà que passen anys i caldrà fer molta política, però cal fer aquest camí, perquè és irrenunciable. Potser la tímida obertura de Macron a Còrsega esdevinga un punt de partida.
