Els anys 70, amb el tardofranquisme encara manant, i atesa la impossibilitat encara de fer política en un marc democràtic i institucional, la consigna en el món del catalanisme —en tot l’àmbit dels Països Catalans, amb el nom que s’hi volgués donar— va ser fer país. Es tractava de densificar el teixit social, associatiu, esportiu, cívic, veïnal, també econòmic, al marge de les estructures de l’Estat per tal de tenir el pes específic suficient quan arribés l’hora inevitable de poder fer política. La fórmula l’avalava la història: havia estat precisament aquest teixit civil, aquest país que l’Estat havia intentat desfer, el que havia permès la supervivència de la cultura pròpia durant dues dictadures militars que tenien com un dels seus objectius fundacionals anorrear-la. La xarxa cívica havia resistit, però aquell era el moment de solidificar-la, de donar-li més consistència (l’hostilitat institucional l’havia inevitablement afeblida), perquè quan arribés l’hora de la política existissin uns amplis sectors socials, cohesionats i vertebrats, que poguessin construir majories.
Aquest fer país s’havia de desenvolupar en molts àmbits. Però el central era sens dubte la cultura. Fer país era moltes coses, però era sobretot fer cultura, dotar la cultura pròpia de la base social i de la trama de complicitats i compromisos que exigia la seva supervivència, i també afavorir la creació, l’ambició cultural, l’existència d’eines perquè aquesta producció cultural ambiciosa en la llengua pròpia es pogués desenvolupar i pogués connectar amb la gent, amb molta gent. Això es veia sovint com una activitat prepolítica, com una preparació per al moment en el qual fos possible fer política en un sentit convencional, no clandestí. De vegades, jo crec que equivocadament, com una mena de succedani. Les mateixes veus que havien cridat a fer país, en un moment determinat van diagnosticar —amb encert— que era l’hora de fer política. Però sovint aquest pas, imprescindible, va ser mal entès: la confiança en les noves institucions democràtiques i la presència que el catalanisme hi va aconseguir va fer que es descuidés parcialment la vella consigna de fer país. Els dos objectius, que havien de complementar-se, van passar a ser successius, es va passar de l’un a l’altra en un procés més de substitució que no pas de suma.
Ara ens trobem en un moment en què l’acció política ha arribat a un cert bloqueig. No a la banda baixa, com llavors, sinó més aviat a la banda alta. En el conjunt dels territoris, el nacionalisme ha arribat molt lluny, pràcticament al límit on li permet arribar el seu gruix social. Estem davant de situacions de gairebé empat o, si ho volem dir d’una altra manera, el nacionalisme per fer un pas més enllà necessita ampliar els seus perímetres. Això torna a posar en el primer pla la necessitat —com en els anys 70— de fer país i, per tant, de fer cultura, d’apostar per la major densitat possible de vincles i de vertebració d’aquests sectors socials, que és la manera natural de fer-los créixer: uns tenen l’Estat a favor, uns altres només poden tenir la societat. S’ha de fer forta aquesta societat. No en comptes de fer política, sinó al costat de fer política. Sense retrocedir ni un pas en la política, però sabent que només es podran fer més passos endavant en aquest àmbit si en paral·lel s’ha fet país. S’ha fet cultura (i esports, i economia, i associacionisme). S’ha fet societat.
Certament, en política democràtica cada persona és un vot. Però en política democràtica, també, hi ha una disputa per l’hegemonia, per la força social de les pròpies idees, que no és estrictament quantitativa, i que per tant no coincideix estrictament amb la confrontació electoral. Dos blocs poden estar empatats, a les urnes, però que la diferència de densitat i de vertebració interna de cadascun d’ells els ofereixi oportunitats diferents en la disputa de l’hegemonia. Per al catalanisme, per al valencianisme, per al nacionalisme balear, que han arribat en política més lluny del que havien arribat mai, però que semblen haver trobat un topall, un límit, la consigna no és deixar de fer política. No és abandonar el que s’ha aconseguit, per descomptat. Però pot ser també, altra vegada, fer país. I no tan sols ni sobretot des de dalt, des de les institucions, sinó des de baix, des de la xarxa cívica, des de la construcció o el reforçament dels vincles, des de la vertebració. Ha estat la seva força la pila elèctrica que ha fet funcionar l’invent. Potser és l’hora de posar la bateria a recarregar. Entre altres coses, perquè l’Estat, amb tota la seva potència i tots els seus mitjans, ha convertit el desfer el país en el centre del seu programa.
