La moral i l’obra

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vaig llegir amb molt interès el reportatge de Miquel Payeras “El geni salvatge” publicat fa unes setmanes a EL TEMPS sobre el cas de Paul Gauguin. Resumeixo: s’acaba d’estrenar la pel·lícula Gauguin, voyage à Tahiti, sobre la vida del pintor, més aviat a favor seu. Arran de la pel·lícula s’han alçat algunes veus queixant-se que s’hi oculta o blanqueja la pedofília de Gauguin: les amants de Tahití amb què va tenir fills i va abandonar després, de vegades tenien no més de tretze o catorze anys. Altres veus han respost que no podem jutjar això amb ulls contemporanis, perquè la moral de l’època i sobretot del lloc era una altra, no tan dura amb aquestes accions. Però terceres veus han matisat que el que feia Gauguin a Tahití, ja en aquell temps hauria estat penat amb presó a França. Per tant, havia de ser conscient de la seva mala consideració moral. 

En uns temps com els nostres, on acusacions morals a artistes, escriptors o polítics suposen sovint la seva absoluta expulsió de l’espai públic, la polèmica sobre Gauguin té aspectes interessants. Gairebé amb tota evidència, Gauguin era un pedòfil i va tenir actituds en aquest sentit repugnants (quan la sexualitat es barreja amb l’abús d’una posició de poder, com passa amb la pedofília, no podem parlar de llibertat, no estem davant d’una forma de dissidència,sinó davant de coses que tendeixen a provocar la nostra condemna moral). I resulta també que, en paral·lel, Gauguin va ser també un artista extraordinari, un geni amb una obra enormement valuosa. Com ho gestionem tot això? Pensant en Gauguin i pensant en els Gauguins del present.

La primera reflexió, lògicament, és que sempre cal rigor i serietat en les acusacions. Si acusar algú d’una conducta moral deplorable significa anatematitzar-lo com a personatge públic, les acusacions han de ser sempre fonamentades i amb dret a rèplica, quan s’hi és a temps. És molt fàcil destruir la reputació de les persones. Calen arguments sòlids per acceptar les acusacions. El relativisme cultural pot ser un atenuant: no sempre i arreu s’han considerat immorals les mateixes coses. Però, certament, hi ha coses que, es miri com es miri, passin on passin o hagin passat quan hagin passat, no tenen perdó ni mereixen comprensió. Ni el relativisme cultural pot esdevenir una coartada ni es pot jutjar la gent sense proves ni possibilitats de defensa, quan els fets no són clars per ells mateixos.

La segona reflexió té a veure directament amb el cas Gauguin a la França d’avui. Posem que Gauguin sigui un personatge moralment reprovable, per l’exercici d’aquesta pedofília que és abús de poder. Sembla bastant clar que sí. Admetem també que Gauguin és un geni artístic extraordinari. Doncs el fet que sigui un geni no converteix en perdonables les seves actituds morals imperdonables. Ser un geni no dóna dret moral a tot. Per tant, si la pel·lícula, que no he vist, oculta, difumina o absol una conducta moral indigna de Gauguin, perquè era un geni, targeta groga a la pel·lícula. No s’hi val. El fet que algú sigui un gran pintor, un gran escriptor o un polític que ha fet coses importants per al bé públic no el converteix en bona persona ni és un aval per a qualsevol actitud moral.

Però l’argument també hauria de funcionar al revés. En el cas de Gauguin no ha passat. En altres sí. Imaginem que diu algú: com que Gauguin era un pedòfil, traiem els seus quadres dels museus, de les històries de l’art, de l’espai públic, fem-li un boicot actiu i retroactiu perquè era mala gent i feia coses que no li podem perdonar. Ningú ho ha dit, en aquest cas, que jo sàpiga. En altres sí. I jo no hi estaria d’acord. Ni l’obra genial converteix el seu autor en una bona persona, si no ho era, ni el pecat moral pot servir per condemnar i treure valor a una obra estèticament o políticament rellevant. El judici moral a la persona i la valoració estètica o política de l’obra no van juntes. Gauguin podia ser a la vegada un pintor extraordinari i un pedòfil repugnant. Marx va escriure coses d’un enorme interès, tot i que deixés embarassada la minyona. El Quixot és una obra admirable, encara que Cervantes la comencés en una presó on probablement estava tancat per corrupció. Una cosa no desfà l’altra, en cap de les dues direccions. Gauguin pintava uns quadres extraordinaris, encara que fos un pedòfil. I Gauguin era probablement un pedòfil condemnable, encara que pintés grans quadres. (Fem l’exercici de posar en aquesta frase alguns altres grans noms en comptes de Gauguin i alguns altres retrets morals sòlids en el lloc de la pedofília, i pensem si la frase ens funciona o no.)

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Vicenç Villatoro
Vicenç Villatoro

Escriptor, periodista i exdiputat al Parlament de Catalunya.