Barberá i les preguntes equivocades

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A la mort d'un personatge excessiu en molts sentits, totèmic, que ha omplit com pocs l'escena valenciana i estatal, com ara Rita Barberà, ha succeït una sobreactuació igualment excessiva. Esperable, en alguns sentits. Comprensible en el cas de la família més directa: si hi ha algú legitimat a fer lectures extremades són ells. Per la banda del Partit Popular, el discurs ha estat revengista i profundament oportunista. Forçant el debat per desplaçar la responsabilitat cap als mitjans de comunicació i el sistema judicial.

De l'estupefacció hem passat a la nàusea. De la mateixa manera que les paròdies dedicades a l'ex-alcaldessa reflectien el seu tarannà populista, l'atenció dels mitjans a Rita Barberà i les seues circumstàncies processals ha estat directament proporcional a la magnitud del personatge. La seua imputació no tenia les mateixes implicacions ni importància que la d'uns altres peons de la història com Alfonso Grau o Maria José Alcón. I convé no oblidar que en la cúpula de la piràmide hi havia l'alcaldessa. Posem per cas que el destí final del procés era l'absolució de Barberà. Això, amb tot, no liquida el despropòsit, els casos de corrupció que planen. Ella, posem per cas, no va signar físicament el contracte milionari amb Iñaki Undargarín que revelava el cas Noos, però no li va fer angoixa comprar la fotografia a preu de caviar de beluga. Després, quan el marit de la princesa es convertí en un empestat, renegà de la decisió. Era tard.

La realitat és tossuda, a prova de filtres i factors de correcció post-mortem. Dir ara que Barberà estava imputada per "mil euros", reeditant aquells "tres vestits" de l'acusació a Francisco Camps, és una estafa. I, en tot cas, res no podrà canviar ja que el partit que dirigien fou -durant el seu mandat a la Generalitat i l'Ajuntament- un focus infecte de corrupció i malbaratament de diners públics. Hi ha blanquejats que són inacceptables.

El PP de pota negra, present al soterrar de Barberà, llançava foc pels queixals per la desprotecció i l'acaçament a què s'ha sotmès a l'alcaldessa. Però estava en la mà de molta gent evitar segons quines coses. Barberà podia no haver-se presentat a unes eleccions que intuïa que podia perdre, però la insistència de Mariano Rajoy i diuen que de Maria Dolores de Cospedal la feren reincidir. S'hi podia haver negat. Podia haver-se retirat discretament, per preservar la salut mental i física. El seu entorn podia haver forçat fa temps un canvi en aquell sentit. Retirar-la dels focus abans que fóra tard. Pel seu bé.

Barberà podia haver renunciat també al Senat: el seu aforament ha complicat encara més el procés judicial. Si tan segura estava de la seua innocència no calia aquest blindatge relatiu. El millor era passar el tràngol. Però decidí plantar batalla interna i externa. I conservar un escó que li generà la tensió afegida amb el PP valencià i amb uns nous dirigents que havien de reconstruir el partit marcant distància amb la corrupció. Potser les línies roges d'Isabel Bonig i la fermesa amb Barberà dels nous dirigents del PP estatals, Pablo Casado i Javier Maroto, han estat la part menys digerible per a ella de tot plegat. Moltes d'aquestes coses se les podia haver estalviat. L'orgull de les glòries passades potser li ha jugat una mala passada.

També era evitable conviure amb Bildu en el grup mixt del Senat i patir el distanciament de molts dels senadors. Això estava en mans de l'antiga alcaldessa. Podia renunciar, perquè la seua posició social li ho permetia. Una cadena d'esdeveniments que no es va tallar i que aguditzaren el deteriorament físic i l'abús de substàncies que no li convenien en absolut. El respecte no pot fer que eliminem els seus hàbits nocius del relat. Qui podia no ha protegit Barberà. Ella tampoc no s'ha protegit. El camí de l'excés i els esdeveniments l'han duta al precipici.

I ara la culpa és dels mitjans de comunicació i de l'acaçament polític i judicial. I ara apareixen veus que parlen de relaxar les línies roges, la qual cosa es confondre causes i conseqüències. És renunciar a tot el que havíem après de la corrupció i com tenia absolutament fastiguejada la ciutadania. És tant com dir que la demanda social de ser més ferms amb la corrupció ha estat la causa última, originària, de la mort.

El que ha passat és dramàtic i esfereïdor. Però s'estan fent les preguntes equivocades. I els motius de reflexió haurien de ser uns altres. La cosa, que diria Ovidi Montllor, va com va. I el fet que tot el que està passant siga previsible no significa que ens ho hem d'engolir tot.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.