El misteri de ‘Mindhunter’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Entre el 29 de gener i el 4 de febrer se celebra el Festival BCNegra. Carlos Zanón pren el relleu de Paco Camarasa com a director i, entre d’altres, hi participaran James Ellroy, Don Winslow, Núria Cadenes i Claudia Piñeiro. Autors amb majúscules. Tot i que gaudeix de molts reconeixements, premis i actes especials, encara hi ha un cert prejudici cap al gènere. Després passa com amb tot, que un bon llibre no depèn del nombre de morts violentes i pertorbadores que hi apareguin. 

Quan es posà de moda la novel·la negra nòrdica, em preguntava si als països escandinaus es donaven més crims en la vida real o en la ficció. El tractament de segons quins casos que acaben esdevenint mediàtics (com el de Diana Quer, per exemple) sembla que recrea trames escabroses, més pròpies de les sèries. L’especulació informativa farà el que calgui per aconseguir audiència. La morbositat és aquella curiositat que desperten els fets nocius. Volem conèixer els límits de l’ànima, sempre que el dolent romangui a l’altra banda de la pantalla, lluny de nosaltres. Oblidam el dolor de les famílies perquè, d’alguna manera, ens resistim a creure que ens podria passar el mateix. Alhora, ens atrau saber que la realitat supera la ficció. I per què l’evolució d’unes històries surt als mitjans durant mesos, mentre que d’altres no resisteixen tres informatius? En Laëtitia o la fi dels homes (Anagrama), Ivan Jablonka explica que es pot deure a un fet tan prosaic com la proximitat. La desaparició d’aquella jove de 18 anys que commocionà França el 2011 es produí prop del lloc de residència dels periodistes, que podien tornar a casa cada vespre amb les famílies, cosa que facilitava el seguiment de la notícia. “Un succés suposa un culpable”, apunta Jablonka, “un succés horrible exigeix un monstre”.

Però el monstre neix, o es crea? Aquesta qüestió, que ja es plantejava Arthur Conan Doyle a través de Sherlock Holmes, ha estat una constant en la ficció i als àmbits policials. L’agent de l’FBI John Douglas va ser un dels primers especialistes a fer perfils psicològics dels criminals en sèrie, com s’explica en Mindhunter, l’extraordinària sèrie de Netflix dirigida per David Fincher. L’editorial Crítica acaba de publicar el llibre que Douglas va escriure el 1995 juntament amb Mark Olshaker, i que inspirà el personatge de Jack Crowford a El silenci dels anyells.

El meu exemplar de Mindhunter té més misteri dels que conté. I per resoldre’l caldrà resseguir-ne les pistes des del començament, a veure si sóc capaç d’esbrinar què va passar. Dimarts 2 de gener. Sona el telèfon a les 10:11h del matí. Sóc a Limoux, un poble on cap de les deu mil persones que hi viuen va celebrar que fossin les dotze de la mitjanit, el primer dia de l’any. No es va sentir ni un petard, ni música, ni clàxons, ni una ampolla que petàs en treure-li el tap, abans de servir les copes; i això que Limoux és el bressol del vi escumós. Vaig arribar a creure que la humanitat s’havia extingit de sobte. Però tornem al dimarts 2. Al telèfon, un missatger m’avisa que és a casa meva, i ningú no li obre, em pregunta si em sap greu que deixi el paquet a la Taifa. Cap problema. 

Devers les 10:25h, dos dels venedors es disposen a obrir la llibreria. Entre la persiana metàl·lica i la porta de vidre de l’entrada, hi ha unes quatre passes de distància. En aquell espai solen deixar la pissarra amb consignes que ja són un clàssic al barri, com per exemple: “És mentida que Déu sigui a tot arreu; aquí dins estareu segurs”. A banda i banda, s’exposen els llibres a l’aparador. De nit, tanquen amb clau tant la persiana exterior com la porta de vidre. Aquell matí acabaven de pujar la primera i estaven obrint la segona quan, damunt d’una tauleta auxiliar de fusta aferrada a la porta de vidre, a mà esquerra, veieren el paquet que anava al meu nom. La qüestió és: com havia arribat fins allà? És a dir, no hi cabia, per les petites obertures de la persiana, i encara que ho fes, no hi havia cap possibilitat de col·locar-lo quatre passes enllà. No sé si llegir llibres de misteri ajudaria a resoldre aquest cas. Sí que sé que n’hi hauria trucant al missatger i preguntant-li com ho va fer. Però, és clar, llavors ja no tendria gens de gràcia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llucia Ramis
Llucia Ramis

Periodista i escriptora. Autora de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona, 2008), Egosurfing (Destino, 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013). Premia Josep Pla de Narrativa 2010.