La ignomínia que s’allarga

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Divendres de la setmana passada, la sala d’apel·lacions del Tribunal Suprem espanyol va desestimar —per unanimitat— la petició d’excarceració sol·licitada per la defensa d’Oriol Junqueras. El president d’ERC i diputat electe del Parlament continuarà al centre
penitenciari d’Estremera perquè, en opinió dels magistrats, “el recurrent no ha abandonat el seu projecte polític”. Un dels paràgrafs de la resolució judicial precisa que “no es tracta d’impedir que [Junqueras] torne a defensar el seu projecte polític, sinó d’evitar que ho faça de la mateixa manera com ho ha fet fins ara”. Més concretament, els jutges del Suprem consideren que no ha abandonat la idea d’una “proclamació unilateral d’independència”.

En realitat, costa de comprovar quina estratègia política seguiria Junqueras a partir d’ara —amb el resultat electoral del 21 de desembre a la mà— sense donar-li l’oportunitat de demostrar-li-ho. Perquè, encara que l’alt tribunal espanyol especifica que els delictes per què el líder republicà està empresonat no permeten qualificar-lo de “pres polític”, el ben cert és que roman enreixat per les seues idees polítiques. Unes
idees, les d’ERC, que han estat votades per prop d’un milió de catalans, al qual cal sumar el milió i escaig més que han optat per Junts per Catalunya i la CUP.

Tot plegat dibuixa un escenari incert dins i fora de l’Estat. A dins, perquè el conflicte català amenaça d’encallar-se sine die, amb les complicacions que això pot comportar, a nivell català, amb vista a la sessió constitutiva del Parlament i a la investidura del pròxim president. La majoria independentista és clara, però Ciutadans no descarta arribar al poder gràcies a l’absència dels diputats empresonats i els que són a Brussel·les.

Des de l’exterior, des d’Europa, el cas català cada vegada serà observat amb una expectació —i indignació— creixent. En aquest sentit, el balanç que presenta el PP és absolutament descoratjador: governa un país que empresona polítics pel fet de fer política, i a Catalunya, la zona zero del problema, queda per sota del 5% dels vots i no aconsegueix impedir una nova majoria independentista. Notícies cridaneres que se sumen a una altra de ben incòmoda: l’anul·lació de la petició d’extradició de Carles Puigdemont per part de la justícia espanyola.

Davant aquest escenari complex, les forces catalanes han de mantenir el torcebraç amb l’Estat i arribar a un acord que permeta tenir un president amb garanties plenes. Com més va, la situació catalana resulta més inexplicable i aclaridora: el Govern espanyol tracta de guanyar als tribunals allò que es veu incapaç de guanyar a les urnes. Per això és tan convenient que la majoria sobiranista es puga traduir en un Govern que recupere el mandat popular.

Evidentment, les condicions en què es troben Puigdemont i Junqueras compliquen les coses. L’encausament de diversos polítics de primera
línia, també. Però la política en majúscules que està escrivint Catalunya mereix una resposta contundent —i unànime— que qüestione  encara més— l’actitud dels poders de l’Estat.

Així que passe el temps, suraran les contradiccions latents d’un Estat rovellat. De fet, alguns membres de la judicatura comencen a mostrar la seua incredulitat per la situació creada. Si els partits catalans que ostenten la majoria al Parlament llimen les diferències i acorden la manera de continuar endavant, el rovellament pot acabar en podridura.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps