Aquests dies ens ha deixat Aharon Appelfeld, escriptor jueu, de nacionalitat israeliana i expressió hebrea. Supervivent de la Shoah, l’intent d’extermini dels seus iguals europeus a mans del nazisme, Appelfeld és un autor paradigmàtic fruit del melting pot, de la barreja, lingüística en aquest cas, que els jueus del vell continent visqueren durant segles. Com bé explicava en un article recent el poeta, traductor i professor palmesà Miquel Àngel Llauger, la seva vida, atzars biogràfics al marge, va ser babèlica ja que “al llibre autobiogràfic Història d’una vida conta que la seva llengua materna fou l’alemany, però que els seus padrins parlaven en jiddisch. D’infant, vivia a Bukovina, avui Ucraïna, on la majoria dels habitants eren rutens i el Govern era romanès: també parlava, doncs, el rutè i el romanès. Va passar bona part de la guerra entre pagesos ucraïnesos, i també va aprendre la seva llengua. Va arribar a Israel amb 14 anys, sense conèixer gairebé una paraula d’hebreu, a pesar de la qual cosa en va fer l’eina en què ha excel·lit com a novel·lista”. Un món d’idiomes i de lletres, doncs. Quelcom molt propi dels universos jueus. Tant dels asquenazites —centreeuropeus—, com dels mediterranis. Ho explica, això, meravellosament, el Nobel Amos Oz —íntim amic d’Appelfeld, per cert—, en Els jueus i les paraules. I aquest mestissatge, aquest ser el comú denominador de tots els seus veïns malgrat ser un grup perifèric i sovint marginat i perseguit, fa que el fet jueu, la cosmovisió jueva, em fascini. Yehoshua, Appelfeld, Oz, Gur o Singer —quina petita meravella que és la novel·la “El certificat”!— expliquen un món complex formidablement.
Com a mallorquí, com a crioll català, o català crioll, la cosa jueva no m’ha estat mai aliena. Se n’ha parlat relativament poc amb una certa seriositat però Mallorca és el país català amb més substrat jueu. D’enfora. El fenomen xueta —la presència d’una comunitat estigmatitzada d’una quinzena de llinatges catalans que presumptament portaven persones converses— n’ha estat la fita més destacada però no l’única. La hibridació entre jueu mediterrani, amazig, català i més procedències —de Sardenya a Bulgària i l’Àsia central, via l’aportació dels esclaus que feren que Palma fos una ciutat clau en aquest inhumà tràfic— conforma el mallorquí que arriba a la contemporaneïtat. Bo seria que ho tingués present segons quina parròquia sionista del catalanisme que es passa el dia confonent la judeofília i el respecte per un llegat preciós —com ho és el de base islàmica araboamaziga— amb la defensa de les polítiques sectàries i agressives de l’establishment d’un Estat concret que no representa a tots els jueus. En qualsevol cas, els Països Catalans en van plens, de referencialitats jueves. Les cultures religioses diferents tardaren segles a ser tristament assimilades del tot —gràcies a la Inquisició espanyola— i això és palpable, per exemple, a les terres de Ponent, on els darrers temps s’han trobat, fent reformes arquitectòniques d’edificis vells, alguns exemplars amagats de la Torà —a Balaguer— i de l’Alcorà —a Seròs i a Aitona— que de segur passaren de mà en mà durant generacions, d’amagat. El criptojudaisme —com el criptoislam— es a la base del melting pot originari nostrat. Es veu arreu.
És per això, i a propòsit de la meva admiració per Appelfeld —traduït al català per Eulàlia Sariola i editat a casa nostra per Club Editor—, per la literatura i la cosmovisió jueves i per tot allò que afecta el món hebreu català —no puc deixar de destacar la bona feina que fa la revista Mozaika— que em sobta que es continuiïn mesclant ous amb cargols. Vindico la judeïtat mallorquina —que va molt més enllà dels xuetes— i per extensió, catalana, però també la islamitat —que, a més, es manifesta en milers de nous catalans de religió musulmana. Vindico, com a mallorquí d’esquerres, el combat partisà antifeixista i antinazi als calls i boscos d’Europa als anys 40. Les aportacions jueves magnífiques als avenços i transformacions socials en clau democràtica. La manera d’entendre la vida —i l’espiritualitat i la filosofia— dels jueus mediterranis on rau gran part del tarannà històric i mesclat del meu poble. Vindico el record de les sinagogues apagades de Palma, de Besalú, de Girona, de València i de Perpinyà. Però tot això no m’impedeix tenir claríssim que la situació que viu la nació palestina és intolerable. Que requereix una solució democràtica. Justa. Que respecti els drets humans. I que Ahed Tamimi, una activista adolescent de només 16 anys, no hauria de romandre ni un dia més detinguda per unes forces de seguretat israelianes que només són forces d’ocupació
