Barcelona tenia un temple romà, ja no hi és per provar el que diré. Només queden quatre columnes gegants en angle recte; no hi ha res més emocionant que ser als peus de l’antic podi i, lentament, anar enlairant els ulls fins a gairebé deu metres, veure com vessen els frondosos acants de pedra sagrada, i així imaginar, com en un miracle arquitravat, la casa quadrada que hi havia aquí; molt semblant a la que es conserva sencera a Nimes, ciutat germana. El 1609 Jeroni Pujades, en la seva Crónica Universal del Principado de Cataluña, diu que del temple en queden ja només sis columnes i el frontó, restes que van acabar dins l’estructura de les cases del que avui és el carrer del Paradís i que no van sobreviure a les reformes destructores de 1850 al carrer de laLlibreteria. En acabat només en van quedar tres de senceres i la quarta que avui podem veure està apedaçada, composta amb el que es va poder salvar de les altres tres. Sempre és així, el que un segle basteix l’altre ho aterra, i torna-hi sempre, no deixis mai de tornar-hi. Abans com ara.
Si el 1883 uns anglesos van aconseguir endur-se fragments d’un dels capitells trossejats, un any més tard, els germans Josep i Francesc Masriera, pintors i joiers de renom, encarregaven construir a Josep Vilaseca una mena de reproducció del temple perdut a la finca del que avui és el 70-72 del carrer de Bailén on instal·laren el seu flamant taller de sofisticació. On hi havia l’escala romana, però, ara hi ha una altra escala, vuitcentista. L’estructura era exactament al davant del que avui és la porta gòtica del Palau de la Generalitat, on hi ha una de tantes cases de veïns construïda, tal com diu la inscripció de la façana, el 1873. La del temple romà dic que tindria, segurament, uns quinze graons de pedra polida i ben recta, quinze plans horitzontals que et feien arribar a l’aixopluc de les columnes corínties estriades, que volen semblar vegetals i imiten l’acant. Són boscanes. L’escala és el bosc invers, el contrari perfecte del bosc i de la natura. Un artifici. I devien ser quinze graons perquè Vitruvi recomana que les escales han de tenir un nombre senar. No només han de ser funcionals, també tenen un decidit propòsit de símbol, gran o petit, previsible i ben socialitzat o ignot i màgic, visible només per a alguns. Les escales antigues permeten accedir a un indret elevat o subterrani, com les modernes, per descomptat, però l’home mai no les trepitja de la mateixa manera.
Un nombre senar de graons fa que el caminant arribi al capdamunt o al capdavall de l’escala amb el mateix peu amb què s’ha iniciat el recorregut, una necessitat tan arquitectònica per al mestre d’obres com pugui ser que no caigui un sostre o que no hi neixin goteres. Per al món antic fer el primer pas amb el mateix peu amb què s’havia iniciat el trànsit de l’escala era considerat un bon auguri, una promesa de felicitat. El moviment dins de l’espai arquitectònic antic no es pot concebre com un exercici fortuït ni espontani, perquè mai no sembla prudent menysprear la bona sort. Ni, tampoc, els beneficis de la tècnica. Els graons del temple segons Vitruvi han de tenir una alçada que no sigui més que un pam de deu polzades ni menys d’un pam de dotze, perquè així l’ascens serà suau. I els graons no seran més petits d’un peu i mig ni més grans de dos peus. La disposició dels temples i de les escales per accedir-hi és sobretot un exercici de simetria, observat escrupolosament i sempre perquè en depèn la correspondència amb l’ideal d’equilibri i proporció, que en grec és la paraula analogia, de la qual surt la relació de similitud per comparació, d’eco i d’insinuació, mig dita, encoberta, que té l’art i que reclama ser compresa i interpretada amb llibertat. Mentre hi hagi proporció hi pot haver analogia. La nostra vella civilització gosa començar precisament aleshores, com deia, quan després de trobar i de dominar el foc, com en una inesperada resplendor d’un instant escàs, l’home dels orígens va descobrir com construir el pla horitzontal, un invent més determinant, més important, que la roda. Perquè és per on passen els peus i les rodes. I va veure que era bo.
