La mort de Carme Junyent ha generat commoció en el món de la cultura i de la filologia catalana. I no és estrany, aquest estat de xoc, atès que les seues aportacions al camp de la lingüística i les seues receptes per a la defensa de la llengua, en aquest moment de crisi en què no tothom sap ben bé què fer, han sigut fonamentals durant les darreres dècades. Han sigut, també, un estímul per a insistir en aquesta lluita i no donar-ho tot per perdut.
Nascuda a Masquefa (Anoia) el 1955, Junyent va estudiar Filologia a la Universitat de Barcelona, on va acabar sent professora de Lingüística després d’haver passat per universitats alemanyes i nord-americanes per a completar la seua formació. El seu africanisme el va reflectir, i molt, en els seus estudis, començant per les seues primeres publicacions acadèmiques, i acabant per molts altres treballs que la van portar a fundar el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades. La protecció de la diversitat lingüística, i per tant també del català en aquest context de minorització, sempre va marcar la seua trajectòria professional.
Guardonada amb la Creu de Sant Jordi el 2019, ella mateixa va fer l’inventari dels centenars de llengües que es parlen actualment a Catalunya i va elaborar desenes d’obres que han esdevingut referència en el seu camp. I més enllà de la seua saviesa, que sempre ha determinat les seues accions, cal destacar de Junyent la seua actitud davant els problemes que afronta el català. Com a presidenta del Consell Lingüístic Assessor de la Generalitat, Junyent va elaborar un informe amb cinquanta propostes per a recuperar l’ús i el domini del català a l’escola, un àmbit en què la llengua ha anat perdent pistonada i en què el model d’immersió, després dels elogis i l’acceptació inicials, s’ha anat posant en qüestió atesos els resultats que avui s’estan reflectint.
Entre aquelles propostes, que també servien per a estimular l’aranès en l’àmbit educatiu, situava com a punts clau “el compromís educatiu del conjunt de la comunitat educativa amb l’ús de la llengua”, “el rebuig a la separació de centres o grups per raó de llengua inicial”, la incorporació “del català com a llengua d’acollida educativa en l’etapa de zero a sis anys i en el cas dels alumnes que s’incorporen de manera tardana al sistema educatiu”, “l’avaluació, per part del Departament d’Educació, de la competència lingüística oral i escrita dels docents al procediment d’incorporació al sistema educatiu”, la promoció del català en els sistemes digitals a través dels centres d’ensenyament o “el reconeixement i la visualització de les llengües familiars no oficials com a punt de partida per a l’aprenentatge i l’ús de la llengua catalana”. Aquests eren alguns exemples de la seua recepta per revertir aquesta situació. Propostes que no han superat la seua condició inicial i no han estat desenvolupades.
En definitiva, els plantejaments de Junyent, en l’àmbit educatiu però també en el social i en qualsevol altre, es resumien en una premissa que va fer servir per a titular un dels seus llibres més exitosos: “el futur del català depèn de tu”.
Perquè, de fet, el futur de la llengua i del país depèn de cadascuna de les persones que en formen part i que volen continuar formant-ne part, tant ells mateixos com els que vindran en un futur. En moments com l’actual, en què la desorientació ha desembocat en un cert pessimisme, cal tindre present que persones com Carme Junyent han marcat un camí a transitar per a fer sobreviure la llengua des de l’acció individual i també des de la col·lectiva. Només amb determinació, amb actituds com la seua, el català sobreviurà i es reforçarà dins del context advers en què viu.
