La setmana passada, l’expresident valencià Ximo Puig, ara senador territorial, va proposar a la nova presidenta del Congrés dels Diputats, l’expresidenta balear Francina Armengol –també socialista– que, amb la possibilitat que es puguen emprar a la cambra baixa les llengües cooficials de l’Estat, la catalana siga distingida oficialment en aquesta institució com a “català/valencià”.
La proposta, aprovada per Armengol –ara falta que s’oficialitze–, ha despertat entusiasme en alguns sectors, però també preocupació. Fonamentalment, l’argument per modificar el nom acadèmic de la llengua en aquesta institució –i possiblement també en d’altres: caldrà veure quà passa si el català, finalment, s’oficialitza a la Unió Europea i amb quina denominació– és la cerca d’un consens polític que mai no ha arribat ni arribarà.
És cert que el català, al País Valencià, és una llengua que tradicionalment, i també oficialment, ha sigut i és distingida com a valencià, i aquesta singularitat no hauria de ser un problema. Però ho és. Ho és perquè el nom de català, o la relació del valencià amb el català com a variant dialectal, no està recollida en l’Estatut d’autonomia que van pactar UCD i PSOE durant la Transició ni en l’Estatut renovat que van acordar PP i PSOE l’any 2006. Aquesta relació evident, acadèmicament, científicament i internacionalment reconeguda, no consta a l’Estatut, i aquest buit legal ha sigut aprofitat, i molt, per la dreta, per a atorgar tota la legalitat possible al secessionisme lingüístic.
I això és així perquè els qui ara proposen la doble denominació, en aquest cas els socialistes, han sigut incapaços, per simple i mera covardia, i també per irresponsabilitat, de relacionar estatutàriament, i per tant legalment, la llengua dels valencians amb la seua catalanitat, tal com evidencien tots els criteris acadèmics.
Aquesta situació l’ha aprofitada la dreta de manera constant, tant des del govern com des de l’oposició. I ara, amb PP i Vox integrant el Consell, intentaran que els vells discursos secessionistes, anticientífics i antiacadèmics, tinguen una traducció legal amb un únic propòsit: separar el valencià del seu domini lingüístic i contribuir, tant com siga possible, a fer desaparèixer el català al País Valencià –i allà on puguen fer-lo desaparèixer.
Diversos exemples recents ho demostren. D’una banda, dels deu consellers valencians, només una sap expressar-se en català. De l’altra, aquest Consell ha actuat, de manera descarada, contra qualsevol mesura adreçada a la normalització de la llengua dels valencians. I és quan el Congrés anuncia l’aprovació de l’ús de les llengües cooficials –el català, l’èuscar i el gallec– a la cambra que, el Consell, respon amb una declaració institucional “preocupant-se” per la “no inclusió” del “valencià”.
Un altre exemple: la doble denominació no ha impedit el nou conseller d’Educació, José Antonio Rovira, del PP, dir clarament que les acadèmies “no tenen la raó absoluta” en matèria lingüística, i que tothom pot expressar-se en valencià “com vulga”, és a dir, si cal, cometent faltes d’ortografia. Un missatge que fa pensar que el pròxim pas que intentaran fer serà el de les homologacions dels “títols” de “valencià” que “imparteixen” les entitats secessionistes, clarament allunyades del criteri científic.
Per tant, la doble denominació solucionarà el conflicte? Tant de bo fora així, però segurament no. Caldria haver actuat abans, amb valentia i determinació, per a blindar la llengua sota una cobertura legal basada en els principis acadèmics, però no s’ha fet. En aquest pecat, i en l’autoodi de la dreta espanyola, està la penitència. Defensar la llengua requereix moltes més mesures, accions i actituds que la proposta d’una denominació alternativa. I malauradament, els qui havien de defensar-la, no sempre han estat a l’alçada. Amb doble denominació o sense, el més urgent és deixar enrere la por i defensar la llengua amb la fermesa necessària, amb els principis científics i amb les entitats que la protegeixen. Els qui han de fer aquest pas encara estan a temps.
