Catalunya torna a les urnes en unes circumstàncies excepcionals. Per primera vegada d’ençà de la represa democràtica, els ciutadans no han sigut cridats a les urnes pel president de la Generalitat, sinó a través d’una decisió unilateral del Govern espanyol, que, mitjançant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, va decretar la dissolució del Govern català democràticament escollit i una convocatòria electoral immediata, quan tot just feia dos anys de les anteriors eleccions.
Els elements novedosos, però, no acaben ací. En un cas inèdit a l’Europa occidental i segurament més enllà, aquesta contesa electoral compta amb dos dels principals candidats —que fins ara ocupaven la presidència i la vicepresidència— fora de joc. L’un, Carles Puigdemont, és a Brussel·les, on ha hagut d’emigrar temporalment a fi de no ser detingut, mentre que l’altre, Oriol Junqueras, és a la presó madrilenya d’Estremera de Tajo. Aquesta circumstància doble indica que no es tracta d’una convocatòria plenament democràtica, en què tots els candidats es troben en igualtat de condicions. Alguns altres components de les llistes independentistes han estat alliberats en plena campanya, cosa que també resulta molt indicativa de l’excepcionalitat del moment.
Una conjuntura complicada a què els catalans han arribat, malgrat les maltempsades, a través d’una demostració de mobilització com tampoc no es recordava a l’Europa occidental. Les manifestacions multitudinàries iniciades el 2010, la majoria absoluta sobiranista de 2015 i, per damunt de tot, la participació majoritària al referèndum de l’1 d’octubre conviden a ser optimistes. L’aparell de l’Estat, que ha fet servir totes les seues armes, no ha pogut desballestar un procés d’apoderament ciutadà que aquest dijous, 21 de desembre, ha de viure un nou episodi.
En aquest sentit, l’independentisme està mobilitzat. Aquesta és, de fet, la gran basa de què disposa: més de dos milions de catalans i catalanes han trencat sentimentalment amb Espanya i volen un futur en llibertat. Per tots ells, no hi ha marxa enrere, encara menys després de l’actuació policial de l’1 d’octubre, de l’empresonament de dirigents polítics i de les organitzacions cíviques i de la imposició d’uns comicis en què, com ha quedat dit, tothom no ha pogut participar en igualtat de condicions.
L’unionisme, l’anomenat bloc constitucionalista, somia una victòria que en realitat és més que improbable. Podem ha estat l’única força d’abast estatal que ha defensat la necessitat d’un referèndum i els comuns també refusen de ser adscrits en aquest bloc. I, sense ells, qualsevol majoria no independentista és pura fantasia. D’alguna manera, salvant totes les distàncies, la cita evoca les eleccions basques de 2001, quan a Madrid es fregaven les mans amb una victòria constitucionalista que duguera Jaime Mayor Oreja a Ajuria Enea amb el suport
entusiasta del socialista Nicolás Redondo Terreros. El confeti estava preparat, però les urnes van deparar un resultat molt diferent i la suma de PP i PSOE va quedar lluny de desallotjar Juan José Ibarretxe.
Aquest dijous els catalans tenen l’oportunitat de repetir aquell fiasco, 16 anys més tard i en una situació encara més delicada per al Govern de l’Estat. Una victòria de les forces independentistes faria sonar les alarmes no sols a Madrid, sinó a tot Europa. El procés català se situaria, durant molt de temps, en el centre de tots els debats.
