Ni un pas enrere

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És fascinant, el procés pel qual cedim una mica, només una mica de llibertat, i de sobte ja no ens en queda gens. Fascinant i aterridor. És una criatura exigent, la llibertat. Has de voler-la sencera, estimar-la quan fa mal i quan demana i quan no t’és donada, o has de renunciar-hi totalment.

Mirant enrere, som capaços de veure les escletxes que no vam tapar per indolència, per mandra, per desconeixement. Per confiança que la casa és forta i no passa res. La cosa és mirar enrere quan encara tenim casa, quan encara no s’han ensorrat totes les parets. Quan encara hi ha esperança que, si actuem, hi podrem posar tova i palla i ciment, i podrem reconstruir el temple que li dediquem.

Era 11 de setembre de 2001 i nosaltres estàvem amb les nostres coses. Les manifestacions encara no eren la festa massiva que van ser després, encara no eren l’espai de força que estan sent. Miràvem el telenotícies i ens van ensenyar un edifici fumejant, tota la confusió de la gent, els primers morts, el xoc que encara no deixava pas a la por. La segona explosió la vam veure en directe, molta gent. I llavors sí, un pànic intens tacat de desconcert.

Aquella por podria haver fet brollar una onada de solidaritat, un cant fort a viure el present. Podria haver sigut un crit d’alerta als que vivíem en la inòpia, en la sensació de seguretat d’habitar un primer món on no pot passar res de greu, si et portes bé. Podria haver-nos inundat l’empatia amb els que hi conviuen cada dia, amb bombes i morts al carrer. Podria haver sigut la bufetada que et fa reaccionar enmig del pànic i t’empeny a voler més vida, per a més gent, millor, arreu.

No va anar així, però. Els fils invisibles (però dolorosament presents) de les mans que no volen publicitat, que només volen poder, es van moure ràpids i van fer-se seva la por. Nosaltres us salvarem, van dir-nos, en forma de governs. I vam acceptar treure’ns les sabates abans de pujar als avions, vam acceptar no poder-hi dur l’aigua de casa. Vam acceptar els escorcolls basats en prejudicis, vam acceptar que ens controlessin el correu, que ens escoltessin les converses. Vam acceptar protocols antiterroristes que tracten tothom com si fos l’enemic, perquè, per al poder, qualsevol que dissenteixi i s’organitzi ho és.

Vam cedir, doncs, espais de llibertat personal a canvi d’una sensació (falsa, no ens enganyem) de control. A canvi d’un nosaltres protegit d’un ells mitjançant la sospita i el control despietat de cada esfera del que som o volem ser. La majoria no va dir res; no costa tant, treure’s les sabates a l’aeroport. No passa res si ens controlen les comunicacions, no estem fent res il·legal.

És rebel, la llibertat, i no li agrada cedir espais. Si l’ofegues una mica empal·lideix, i no és segur que puguis revifar-la quan t’has acostumat a no tenir-la, pantera salvatge, rondant-te el passeig. Hi ha uns nois des de fa més d’un any a la presó per terrorisme, perquè es van barallar en un bar amb qui no tocava. Hi ha cantants condemnats a presó per cantar contra els poderosos. Hi ha dirigents de moviments pacífics (sí, parlo d’Òmnium i de l’ANC) empresonats abans i tot que es decideixi que són culpables de tumults, quan sempre han cridat a manifestar-se pacíficament i els únics tumults a la nostra terra els causen els antiavalots i els seus amics de les banderes amb ocellots.

Sents com et falta, la llibertat? Sents com l’ofeguen, sents com la tanquen, sents com la maten? Quant d’espai més pots cedir abans no t’abandoni del tot, i te’n quedi només la caricatura? La falsa llibertat de decidir quina marca de detergent compres, ara que ens han robat fins i tot la llibertat de vestir del color que vulguem?

Si ara dic “ni un pas enrere”, no és un eslògan fàcil, no és una voluntat. És un saber que, quan comences a cedir una mica, comences a cedir del tot. És difícil no cedir, si ens creiem sols. Però no hem après, no estem aprenent, que si ens posem de costat, si ens envoltem, si enllacem els braços, som més difícils de moure? No és prescindible, la llibertat. Ni un mil·límetre de llibertat, no és prescindible. Així que farem un tracte: jo defenso la teva, i tu defenses la meva, i entre tots ens defensem. Tu ja saps qui ens la vol prendre; jo també. No en tenim tots els noms, potser, però en sabem la presència i les manyes i, més important, en sabem els punts febles.

Ni un pas enrere doncs. Perquè la llibertat és una criatura exigent, però tan meravellosa, que la cuidarem.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Bel Olid
Bel Olid

Escriptora. Autora de La mala reputació i Vents més salvatges.