La setmana passada, la justícia espanyola va evidenciar definitivament que no té el més mínim interès a conduir el procés judicial contra el Govern català i els líders socials Jordi Sànchez i Jordi Cuixart amb cap garantia democràtica. Més aviat, el Tribunal Suprem es va mostrar plenament transparent quan va anul·lar l’euroordre de detenció contra Carles Puigdemont i els altres quatre consellers en l’exili de Bèlgica. Perquè, tal com deia la interlocutòria, “és possible que l’Estat requerit denegue parcialment l’execució de les ordres de detenció”. L’Estat requerit, Bèlgica, no ha satisfet les demandes de la justícia espanyola, entestada a empresonar per la via immediata dirigents triats democràticament.
Res de nou, certament. Com tampoc no ho fou la interlocutòria emesa el dia anterior, quan es decretà el manteniment en presó d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn i els Jordis. El document atorga capacitat política a dirigents destituïts i parla de violència sense concretar accions.
L’Estat ha arribat a un punt en què no s’està de reconèixer que els seus objectius són els que són. I que els és igual passar per sobre de qualsevol dret, per elemental que siga. Perquè mai no els ha importat la democràcia, per molt que l’esmentaren amb l’única intenció de justificar les seues accions.
Ara no ha calgut que un altre Estat els desacredite: ho ha fet el mateix Tribunal Suprem, temorós que Bèlgica acabara denegant l’extradició de Carles Puigdemont, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Toni Comín. La justícia espanyola ha optat per curar-se en salut i tirar pel dret en comptes de, com tocava, confiar en la cooperació amb un país de reconeguda trajectòria democràtica.
Tot plegat ha posat en evidència que l’opció de l’exili a Bèlgica era una estratègia que buscava moltes més coses que evitar l’entrada en presó. Mentre l’Estat espanyol intenta fer exclusiu el marge de maniobra a les seues administracions per evitar que qualsevol altre país qüestione els seus mètodes —ni que siga prolongant el procés—, Europa i el món han descobert la verdadera gènesi de l’Estat. De res, però, servirà això si no s’hi actua en conseqüència.
Desenes de milers de persones van omplir dijous els carrers de Brussel·les per denunciar l’ofegament democràtic que viu Catalunya des dels darrers mesos. El conflicte ha estat traslladat al cor d’Europa, precisament, per internacionalitzar una situació escandalosa que l’Estat espanyol intenta normalitzar. La resta de països de la Unió no poden inhibir-se d’aquestes actituds que atempten contra els seus principis més elementals.
Europa té al seu si, en ple segle XXI, un Estat que fuig de la cooperació interestatal. Que desconfia dels seus socis i que no els vol escoltar. Que vol encarregar-se dels seus afers per evitar qualsevol impediment —per democràtic o legal que siga— als seus propòsits.
Desmarcar-se d’aquesta realitat no farà cap favor a Europa. Perquè prolongarà un problema que no té més solució que la mediació amb un Estat que no vol escoltar ningú, perquè no vol sentir crítiques.
Aquest és el missatge de fons de la mobilització viscuda a Brussel·les el 7 de desembre. Alguns pensen que viuen en l’endemà d’un pronunciament. Cal que Europa els recorde que un dia es comprometeren a respectar els principis de la democràcia i de la convivència.
