La principal contrapartida que els partits independentistes catalans han obtingut a canvi de votar a favor que l’expresidenta balear, Francina Armengol, accedisca a la presidència del Congrés espanyol ha sigut la sol·licitud, per part del Govern espanyol, que el català –i també el basc i el gallec– esdevinga llengua oficial a la Unió Europea.
A falta que aquesta petició siga acceptada, per a la qual cosa caldrà l’aprovació unànime dels 27 estats que integren la Unió Europea, es pot dir que poques vegades s’havia rendibilitzat d’una manera tan evident el vot a favor de la formació de la Mesa del Congrés. Aquest èxit dels partits independentistes catalans amb representació a la cambra baixa espanyola no només beneficia els territoris del domini lingüístic, sinó que també esdevé un gest per a bascos i gallecs, representants d’una minoria lingüística ignorada per Europa gràcies a la inacció voluntària de l’Estat espanyol.
Perquè, de fet, la promesa d’oficialitzar el català a Europa és una promesa constant del PSOE al llarg d’aquestes dècades. Ho va prometre José Luis Rodríguez Zapatero mentre acordava la culminació de l’Estatut català de 2006, i ho va prometre Pedro Sánchez en l’última edició de la Taula de Diàleg, celebrada l’any passat. El retard d’aquest reconeixement és injustificable, i ara, amb la sol·licitud oficial, signada pel ministre José Manuel Albares –que Junts va exigir a canvi del seu vot a favor de la candidata socialista a la presidència del Congrés–, aquesta exigència justa i necessària serà satisfeta després de dècades.
El català és la tretzena llengua amb més parlants d’Europa, que fins ara en té reconegudes 24. El fet que aquest idioma encara no estiga reconegut és una anomalia històrica que ara podrà ser pal·liada. El reconeixement possibilitarà l’ús del català dins de les institucions i els organismes d’àmbit europeu, els representants polítics de l’eurocambra es podran expressar en aquesta llengua, els escrits de caràcter jurisdiccional o legal també podran ser redactats en l’idioma del país i l’etiquetatge i les lleis europees incorporaran també el català, així com els documents oficials de la Unió Europea. Alhora, tal com exposa Plataforma per la Llengua al seu web, sense l’oficialitat europea el català no podia formar part de l’àmbit de programes i accions comunitàries de protecció, foment i difusió de llengües de la Unió Europea, fet que “dificultava l’aprenentatge del català a tots aquells ciutadans europeus que vulguen aprendre, i el situa com una llengua de segona”.
Amb el reconeixement europeu són moltes les adversitats que es capgiraran. I alhora, amb la possibilitat de poder utilitzar el català –i el basc i el gallec– al Congrés dels Diputats, tal com ja ha anunciat la presidenta Francina Armengol –que mai no ha amagat la seua sensibilitat favorable al català–, la llengua adquirirà una visibilitat que durant dècades i segles ha sigut negada sistemàticament.
La política, en definitiva, és això: fer que els adversaris es moguen en la direcció adequada per a anar aconseguint objectius. I aquest canvi, que pot marcar tendència en l’actual legislatura –cal advertir que la investidura de Pedro Sánchez no està, ni de bon tros, garantida–, serveix per a reparar una injustícia històrica i per a construir una societat més tolerant i habitable gràcies al reconeixement institucional de les llengües diferents del castellà.
És només un pas dels molts que encara s’han de fer, però és, sens dubte, un pas en la bona direcció.
