La darrera vegada que escriuré ‘adoctrinament’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En aquest context, vull dir. Serà, avui, la darrera vegada que escriuré adoctrinament. Perquè se’n diu, en realitat, campanya de la dreta espanyolista contra les nostres escoles. Contra les escoles. No pas contra els cursets de torero ni de les criatures vestides de Rambo d’estar per casa i disposades, amb aquella inconsciència de les criatures vestides de Rambo d’estar per casa, a matar qualsevol enemic que els posin al davant. No. Contra les escoles. Les nostres.

D’una banda, hi ha els fets, gravíssims, aquesta campanya sistemàtica, barroera, constant, que posa les escoles en el punt de mira, amb els inquisidors amatents a treure a la palestra mediàtica els noms dels heretges, a assenyalar davant dels sants tribunals els mestres que gosen fer un debat, portar a classe una cançó, dibuixos animats. Dibuixos animats! És la cara d’aquella locutora de la cadena espanyola Antena 3 quan diu “Ese vídeo con mentiras sobre la historia, una nueva muestra de adoctrinamiento, esta vez fuera de Cataluña”. És aquella cara que no els cau de vergonya quan se’n van fins a una escola d’Alfafar i creen una notícia per parlar del Dragui, el drac dibuixat que explicava història, el recordeu?, i que resulta que en realitat és un agent rus infiltrat per a l’adoctrinament en l’odi i el supremacisme i la imposició.

Tot això diuen.

Ells.

I, un cop han assenyalat amb el dit, l’endemà mateix arriben els altres ells, els descontrolats que curiosament sempre actuen seguint consigna i, amb aquella impunitat que saben que tenen des de... sempre, passen de la violència mediàtica a la violència física, i ataquen l’escola d’Alfafar, a coces, a cops, destrossen les portes (quina mania, amb les portes de les escoles!), fan mal on poden, muera la inteligencia.

D’una banda hi ha els fets, la campanya a cor, la insistència, i, de l’altra (que ben mirat és la mateixa), el fons. I el fons queda condensat en un sol mot, que d’un temps ençà repeteixen fins a la nàusea, que han aconseguit que avui ens formi part de l’imaginari, que emprem a tort i a dret provant de desmentir: adoctrinament.

Tot sol ja és una acusació.

I ens el llancen a la cara, sincronitzadament, amb tota la força mediàtica que tenen, al servei de l’Estat que tenen, i el repeteixen i repeteixen i repeteixen. I nosaltres, també. Quan provem de defensar la feina preciosa dels mestres i diem que no adoctrinen, quan provem de rebatre les notícies (diguem-ne notícies, per convenció, encara que en realitat siguin tota una altra cosa) i expliquem que aquesta escola o aquella mestra o aquell músic o aquell qui sigui ha estat acusat d’adoctrinament (o, encara pitjor, que fa més delicte, de “presumpte adoctrinament”), quan hi posem bona intenció i provem de tornar-los la pilota afirmant que adoctrinem en democràcia o en alegria o en sentit crític: adoctrinem.

És allò dels marcs mentals i l’elefant.

Sóc conscient que no descobriré la sopa d’all, és clar, que fa temps que està inventada i perfectament explicada en aquell No pensis en un elefant (Viena), del lingüista George Lakoff. I sóc igualment conscient que, sense un espai de comunicació propi, és molt difícil contrarestar l’allau abassegadora (per terra, mar i aire, sí: hi tenen dedicats els partits polítics, diaris, ràdios, digitals, tertulians, televisions i tant com faci falta). Però recordo aquella explicació clau de Lakoff: què fas quan algú et diu que no pensis en un elefant? Doncs pensar en un elefant! I ja ets dins del marc que l’altre t’ha dibuixat: digues “no sóc un corrupte”, i de seguida, qui t’escolti, t’associarà, conscientment o inconscientment, amb la corrupció (per això, suposo, entre d’altres raons, els rumors són tan difícils de rebatre: com més els combats, més els escampes).

De moment, si ens despistem, aconseguiran que acceptem la seva obsessió, i que associem un mapa lingüístic, un rei medieval, una cançó, un poema, un quadre, un llarguíssim etcètera de possibilitats, amb aquest perniciós “adoctrinament” que la campanya espanyolista de persecució ens vol encolomar. I que, d’aquesta manera, sense pretendre-ho, expandim la calúmnia. O que practiquem l’autocensura. Per evitar ser blanc del següent atac.

És per això que no tornaré a teclejar a-d-o-c-t-r-i-n-a-m-e-n-t. Ja està. A fer punyetes la campanya ignominiosa. De les nostres escoles, dels nostres mestres, se’n parla amb respecte i amb admiració. Perquè s’ho mereixen.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Núria Cadenes
Núria Cadenes

Escriptora i periodista. Autora de Cartes de la presóL'Ovidi i AZ (3I4), El cel de les oques i Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià (Columna) o El banquer (1984). Guanyadora del Premi de narrativa Ciutat d'Elx, del XX Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa i el VII Premi Crims de Tinta per Tota la veritat (La Magrana).