Un home al replà de l’escala

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Silenci gelat, de matinada. Un home fuma al replà de l’escala. Recolzat a la paret, al costat de la porta de casa i d’una maleta petita amb pasta de dents, una muda i tres paquets de cigarretes. S’estremeix a cada garranyic de l’edifici vell i, si algú, des d’alguna banda, activa l’ascensor, si el sent com va pujant i n’espera el pitjor: que s’aturi al seu davant, que en baixin els de la policia secreta, política o com sigui que en diguin, els homes que podien enviar-lo a Sibèria, al no-res. No hi ha protecció possible i a Dmitri Xostakóvitx, el músic trist, només se li ha acudit aquesta protecció mínima: ell mateix, el poc cos que té, al replà de l’escala. De primer, dormia vestit. La maleta als peus del llit. Que no s’hi haguessin d’estar gaire, quan vinguessin. Però ara li sembla que així serà millor: que no entrin. Que no vegin que, a dins, hi dormen la muller i la filla. Potser, si no les veuen, les deixaran en pau.

És una manera de dir. La pau, en realitat, hauria de ser una altra cosa.

No sé si la imatge copia la realitat, si l’evoca, si és una metàfora. De vegades, hi ha imatges, fragments, que valen una novel·la. Aquesta, per a mi, val El soroll del temps (Angle), de Julian Barnes sencera. I no me la trec del cap. Quant de temps farà, lector, quan llegeixis aquestes línies, que en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez són a la presó? Tants dies com comptis, en seran massa.

“El Poder li havia parlat a través dels diaris, en públic, i li havia xiuxiuejat a l’orella, en privat. D’un temps ençà, el Poder l’havia humiliat, li havia pres els mitjans de vida, li havia ordenat que es penedís”. Això escriu Barnes, pensant en Xostakóvitx. La novel·la sencera està amarada d’una aclaparadora fatalitat: la que se sent, imagino, quan saps que has de viure sense esperança de capgirament, de transformació, de canvi de res: sense esperança.

I he dit que no me la trec del cap. I és cert. I que em fa pensar en els Jordis. I també ho és. Però, en realitat, no hi té gaire res a veure. Perquè en el seu cas no hi ha aquesta fatalitat resignada del replà tan fred que descriu Barnes. De fet, la darrera imatge que en tenim, abans que ens els deixessin allà tancats, ostatges de la ignomínia i de la impotència de l’Estat, és la de dos homes que somriuen i saluden amb tot el cos, el pas decidit, les mans esteses. Somriuen, sí. Tot i ser perfectament conscients de què els esperava, dins del ventre rovellat i tètric del TOP.

I aquest fet, que personalment els honora (no oblidem mai les persones, la carn i el sentiment i el tot concretíssim que ens fan possibles els avenços col·lectius), mostra igualment un punt clau del nostre ara i aquí: que aquesta ja no és una història de resistència (necessària, val a dir, fins i tot imprescindible quan cal sobreviure sota la llosa), sinó de consecució. Vull dir que ja veurem què passarà, i quan, i que no hi ha res escrit i tot això i allò, però que ja fa temps que hem deixat d’esperar-los al replà de l’escala. Que potser vindran, sí, així com saben fer (de l’única manera que ho saben fer), amb les banderes i avions i tot el cercle de canons, però que, quan ho facin, trobaran els catalans enfeinats (“hassen cossas”, efectivament), no pas a resistir-los l’embat totalitari d’aquest seu 155, sinó a procurar que es respecti la legalitat, la sobirania de les institucions pròpies, a posar en marxa la jove República. I a garantir-ne el funcionament. I diria que és un canvi interessant de perspectiva.

(I ara, que ja he acabat l’article, me’n vaig a comprar un parell de sobres i segells. No sé què seré capaç d’escriure’ls, als Jordis: una abraçada, un tros de poema copiat, una evocació, aquest cel clar d’octubre a València. No importa. Cada carta, cada postal que els arribi, és, literalment, una finestra oberta al món. A casa. Que és on han de ser. I on farem que tornin.)

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Núria Cadenes
Núria Cadenes

Escriptora i periodista. Autora de Cartes de la presóL'Ovidi i AZ (3I4), El cel de les oques i Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià (Columna) o El banquer (1984). Guanyadora del Premi de narrativa Ciutat d'Elx, del XX Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa i el VII Premi Crims de Tinta per Tota la veritat (La Magrana).