La llengua de l’Imperi

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El filòleg Victor Klemperer va publicar l’any 1947 l’assaig “La llengua del Tercer Imperi”, descrivint com el nazisme havia creat un llenguatge propi, retorçant expressions de l’alemany per donar-los un sentit nou, polític, al servei del Tercer Reich. Las construcció d’una llengua pròpia, d’una llengua de l’Imperi, és probablement una constant de tots els poders autoritaris, i acaba deixant empremta en el pensament i en l’expressió. Acaba sent la manera específica d’expressar-se d’una determinada forma de pensament.

Sempre he cregut que Klemperer hauria pogut escriure un assaig encara més enciclopèdic que el que va publicar si hagués pogut destinar la seva atenció a la creació d’una Lengua del Imperio per part del nacionalisme espanyol ultranconservador, que va tenir el seu punt àlgid en els primers temps del franquisme i durant la Guerra Civil. L’exemple més extrem d’aquest nou llenguatge són les sentències dels tribunals franquistes, condemnant a mort o a presó a tota mena de represaliats polítics, des de militars, activistes o càrrecs públics fins a militants de base d’organitzacions polítiques o sindicals legals durant la República. Invariablement, fossin els que fossin els fets jutjats, les sentències consideraven als acusats culpables d’adhesión a la Rebelión. La construcció de llenguatge és espectacular: hi ha uns militars que es rebel·len contra la legalitat republicana, n’hi ha uns altres que es mantenen fidels a aquesta legalitat i per tant s’oposen activament o passivament a la rebel·lió. Doncs els qui s’han oposat a la rebel·lió acaben condemnats per adhesión a la Rebelión!

Aquest joc de miralls, de fer servir la llengua per atribuir a la víctima el paper del botxí, per traslladar la responsabilitat de l’un a l’altre, d’acusar la gent de fer exactament el contrari d’allò que ha fet, ha deixat un pòsit en el llenguatge del pensament ultraconservador. Certament, sense el grau extrem de dramatisme que tenia als anys 30, però en alguns casos déu n’hi do. L’exemple màxim seria aquella famosa sentència on s’acusava una noia violada d’haver incitat a la violació per dur una faldilla massa curta. Sentència, per cert, que ha tingut alguna projecció en el tractament d’una violació col·lectiva a Pamplona que aquests dies ha estat jutjada. El violador, pobre, només segueix els seus impulsos naturals. La noia amb la faldilla massa curta és culpable perquè excita aquests impulsos naturals.

L’objectiu d’aquesta transposició, convertir en revoltat a qui s’ha mantingut al marge d’una revolta o convertir la víctima en incitadora, no és estrictament mentir (o no només mentir). Qui ho diu, poc o molt s’ho creu. En el llenguatge es transparenta una determinada mirada al món. Hi ha unes coses que són normals, naturals, lògiques. Si algú s’oposa a aquestes coses naturals o les excita fins a dur-les al terreny de la barbaritat, la culpa és de qui s’hi ha oposat o de qui ho ha excitat, no pas de qui ho fa. El qui ho fa, ho fa guiat per la lògica natural de les coses. És l’altre el que ha pecat, despertant-li aquest instint natural, despertant la fera, o segons el cas qui s’hi ha enfrontat, encara que sigui en nom de la justícia i de la raó. Els seus no són mai els culpables, encara que facin. Els culpables són els altres, perquè s’hi enfronten o perquè ho provoquen.

La qüestió catalana ha donat unes quantes ocasions per exercitar aquesta Llengua de l’Imperi on les coses volen dir exactament el contrari del que diuen. Estàs votant i de sobte apareixen uns policies que comencen a colpejar —en alguns casos amb odi manifest— persones amb les mans alçades. Com s’aplica la llengua de l’Imperi a aquesta realitat? Molt fàcil. Estar votant és provocar. Intentar que no et peguin o que no et peguin tan fort, és resistir-se a l’autoritat i, segons com, agredir la policia. Queixar-te perquè t’han pegat és incitació a l’odi (als policies). Haver votat, en aquestes condicions precàries, no és un referèndum, sinó un cop d’Estat. Els qui es manifesten pacíficament són violentes masses tumultuàries. Els qui peguen algú que no volen cridar Viva España són ciutadans que es manifesten contra el separatisme. Un llenguatge on tot és exactament el contrari del que es diu que és.

Deia Victor Kemplerer en “La llengua del Tercer Imperi”: El llenguatge treu a la llum allò que una persona vol ocultar d’una manera deliberada, davant d’altres o d’ell mateix, i allò que porta inconscientment a dins. Les afirmacions d’una persona poden ser mentida, però l’essència d’aquesta persona queda al descobert per l’estil del seu llenguatge. Un gran llibre. Els el recomano.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Vicenç Villatoro
Vicenç Villatoro

Escriptor, periodista i exdiputat al Parlament de Catalunya.