No marxeu!

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

"No marxeu! No ens deixeu sols amb ells!”. Mig en broma mig seriosament, aquestes són frases que alguns amics del catalanisme, des de terres hispàniques, dirigeixen als independentistes catalans. En alguns casos, perquè creuen que perden uns aliats en la construcció finalment d’un Estat espanyol modern, dins dels paràmetres de la cultura política de les democràcies occidentals (i constatant que l’Estat espanyol realment existent no és això). En altres casos, creient en un Estat que reconegui i apreciï la diversitat, sobretot la lingüística i cultural (que tampoc és el cas de l’actual). La voluntat de marxar d’una part rellevant de la població catalana és percebuda llavors com una mena de deserció. Que condemna els qui són partidaris d’aquests models, dins de l’Estat, a una situació de minoria molt llarga, si no eterna.

La demanda és emotiva i afalagadora, però fa tard. És com si uns hooligans animessin el seu equip després d’haver perdut el partit. Aquesta partida ja s’ha acabat. La partida de definir què és Espanya, quin dels dos models tria, si el de la pluralitat o el de la uniformitat. Que, al meu parer, va lligat a l’assumpció o a la negació de la diversitat. El catalanisme durant dècades, tot el segle XIX i una part del XX, va jugar aquesta partida; la d’intentar redefinir Espanya. I l’ha perduda. Espanya és el que és, perquè és el que vol ser. S’hi troba bé. Joan Maragall ho va plantejar a finals del segle XIX i el seu nét Pasqual Maragall va fer l’últim intent seriós de redefinir Espanya des de la perifèria, aquell Estat que va ser cepillado en el Congrés pels Guerra de torn i rematat al Constitucional, per damunt del vot popular. Game over.

Per tant, la partida ja no és entre quina Espanya és possible, entre aquests dos models diferenciats. La partida la va plantejar, en uns termes desolats i pessimistes, Gaziel en les seves “Meditacions en el desert”. La tragèdia contemporània és que ni Catalunya té prou força per marxar d’Espanya ni Espanya té prou força per assimilar Catalunya i desactivar la seva diferència (que sempre tendirà a una expressió política). Gaziel parla de la tragèdia de Catalunya, perquè és a qui li ha tocat més el rebre. Però podria parlar de la tragèdia d’Espanya, perquè Espanya també ho viu malament. Aquesta doble impotència podria tenir l’aparença d’un empat perpetu, agre i enfadat, on ningú no està content. No crec que sigui ben bé un empat. Espanya va vencent en aquesta doble tensió a través de successives victòries pírriques, que sempre deixen una porta oberta a demanar una altra partida. El que sí que és cert és que així no està content ningú.

Si alguns amics del catalanisme diuen “No marxeu”, altres teòrics de l’espanyolitat diuen “Ara és l’hora”, en la pantalla vigent. Ara és l’hora de guanyar a Catalunya per deu a zero. Hi ha una generació, a banda i banda, que no creu que la tragèdia que va diagnosticar Gaziel sigui eterna, que creu que ha arribat l’hora de superar la suposada impotència pròpia i d’aconseguir el que en aquella situació no s’havia aconseguit. Una generació que creu, a Catalunya, que és possible marxar. I una generació que creu, a Espanya, que és possible: que hi ha avui les condicions i la força per desactivar la diferència catalana, per espanyolitzar definitivament i irreversiblement Catalunya, tal com demanava en el seu dia el ministre Wert. Aquest és el xoc de trens. Tenen força diferent, és cert. L’Estat és una màquina poderosíssima, activada tota ella en la mateixa direcció. També tenen una legitimitat diferent. Personalment, no crec que sigui ben igual cridar “A por ellos” que cridar “Votarem”.

Descarta això la possibilitat de continuar per unes quantes dècades més en aquest empat asimètric que diagnosticava Gaziel? No, no crec que això es pugui descartar. Però, en termes futbolístics, cap dels dos equips ha saltat al terreny de joc a conservar el resultat. Que els independentistes el volen canviar, és obvi. No és tan obvi, però igualment cert, que l’Estat no va a defensar l’statu quo construït en la Transició, sinó que busca liquidar el problema català. Alguns dels seus teòrics diuen —Victoria Prego ho ha escrit: “Cal reformar la Constitució per parar-los per sempre”— que és el moment de tancar definitivament una qüestió que Espanya ha viscut sempre com una ferida. I que per això no s’ha d’estalviar duresa. Curiosament, els qui es presenten com a defensors de la Constitució el que volen és dinamitar aquell marcador desigual però mig acceptable que representava el text constitucional, abans que el desnaturalitzés el triomf del cop d’Estat del 23-F, que desemboca en la LOAPA. Estem en el partit del desempat. O si més no, els dos equips juguen per desempatar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Vicenç Villatoro
Vicenç Villatoro

Escriptor, periodista i exdiputat al Parlament de Catalunya.